dilluns, 17 de setembre del 2012

Viatges d'estiu

Com que tinc el blog una mica abandonat he decidit fer un resum de les meues lectures estiuenques. Sí, perquè aquest estiu ha estat un estiu lector. Tot i que sempre enyore un bon viatge, aquest estiu el viatge principal han sigut els llibres.
Començaré per la tetralogia Antagonía, de Luis Goytisolo. Aquesta obra consta de les següents: Recuento, Los verdes de mayo hasta el mar, La cólera de Aquiles i Teoría del Conocimiento. Em van regalar fa uns mesos el llibre i esperava l'estiu per començar-lo. La primera part de la tetralogia, Recuento (l'única que he llegit completa) es centra en el personatge de Raúl Gamíndez, un jove universitari, a l'època de la postguerra. La ciutat de Barcelona esta molt present, així com la societat de l'època (anys 50 i 60 sobretot). La novel.la mostra la història de la  família de Raúl Gamíndez i de les seues relacions. Fa un retrat de la burgesia catalana de l'època i de la lluita antifranquista (básicament des del partit comunista), en la qual trobem sobretot joves universitaris, molts d'ells fills d'aquesta burgesia. Tot aquest retrat va acompanyat de llargues descripcions sobre la ciutat i els diferents espais. De manera que l'autor et va ubicant en l'espai físic i en la seva transformació. Personalment he gaudit mol d'aquest retrat de l'època, com també de les relacions entre els personatges: entre la família, entre els amics, i entre les parelles. Retrat marcat pel caràcter una mica cínic del personatge principal. Personatge que al llarg de la novel·la va despertant la seva vocació d'escriptor, que s'anirà mostrant en les altres parts de la novel·la. Ara mateix estic llegint la segona part de la tetralogia. En canvi, ha hagut parts de la novel·la que se m'han fet més feixugues, i, al meu humil parer, a vegades excessives, com són les llargues descripcions, pauses descriptives, que t'obliguen a mantenir una atenció major per seguir-la, i que, en alguns moments, difuminen l'acció. Però també trobo que és un element distintiu de la novel·la, i per a un coneixedor de la ciutat de Barcelona i de Cataluny, sempre té l'interès afegit dels canvis soferts, des del prisma actual, i que la novel·la ja anuncia clarament.
Aquí us deixo uns fragments:
“Llegar a las Ramblas era no sólo un cambio de calle sino también, y sobre todo, de estado de ánimo. Se percibía nada más dejar la plaza de Cataluña, por ejemplo, y dar los primeros pasos bajo la fluida riada de plátanos, pasear acomodándose al paso de los demàs, lento y apretado, en pleno juego de miradas buscadoras, de aproximaciones, de roces. Era un clima de ocio y calentura que no hacía sino espesarse cuando, más abajo, el paseo se estrechaba entre los puestos de flores y el aire calmado del largo atardecer olía tibiamente, como a lirios. La gente salía del trabajo y había algo como de ebriedad o fiebre en aquel ir y venir, la ropa leve, la piel transpirada, en aquel ir y venir sin rumbo fijo que tanto podía llevarles a los pórticos de la Plaza Real como a las tascas de Escudillers, a la derecha de las Ramblas, mientras de un modo imperceptible se encendían las primeras farolas, los primeros rótulos relampagueantes.”
“Sagrado Aborto, una obra en la que no parece sino que la burguesía barcelonesa hubiera querido no sólo reflejarse a sí misma sino, sobre todo, perpetuarse, proyectarse, darse permanencia, plasmar en piedra su futuro, como en un libro abierto situando a la familia en el centro de toda organización social, una familia que si por una parte reproduce el esquema de la Santísima Trinidad o unicidad de los tres -tres personas y una sola naturaleza- por otra es concebida a imagen y semejanza de su propio ideal familiar, con un padre que es más, mucho más que el hombre igual a cualquier otro que aparenta ser, un padre que es realmente el creador, el fundador, fuerza generadora por excelencia, y una madre de pureza inmaculada y, sobre todo, un hijo amado que, satisfaciendo las esperanzas en él puestas, tras superar una tras otra las pruebas que la vida le reserva, consolidarà definitivamente la empresa paterna, convirtiéndola en un verdadero imperio. Sólo que esta empresa bien podía no discurrir por los cauces previstos, bien podía ser arrollada por una empresa no ya distinta sino hasta opuesta, y cabía que aquel dias irae, dies illa, no fuera el esperado, mientras ese imperio caía ...”

“...el pasado, en fin, que hemos ido acarreando sobre nuestras espaldas, telaraña que envuelve y empolva y enmohece, relaciones que, no obstante, persisten y duran generalmente toda la vida, no tanto por miedo al hecho en sí de romperlas como a la soledad y desamparo que le siguen, a la libertad, de igual modo que lo que nos asusta no es tanto concebir de pronto el progreso como constelación, dibujo obtenido mediante el trazado de una línea imaginaria que enlaza estrellas seleccionadas caprichosamente, figuras, en definitiva, proyectadas por nosotros mismos. Lo que realmente asusta son las consecuencias que se derivan de esta idea en cuanto concepción del mundo.”

Mentrestant vaig llegir-me una biografia fotogràfica de Luís Cernuda. Ha estat molt interessant tornar a redescobrir aquest poeta i, per referència, altres de la seva generació. L'Espanya de la República i la de l'exili que va provocar la guerra. Però sobretot entrar en el món del poeta i tornar a gaudir de la seva poesia. He aprofitat per comprar-me el llibre La realidad y el deseo que recull la seva poesia, en mans del propi autor, des de 1924 a 1962. Ara és una de les lectures que m'acompanyen:
“Existo, bien lo sé,
Porque le transparenta
El mundo a mis sentidos
Su amorosa presencia.”




Però la gran satisfacció ha estat la lectura de la primera part de “A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swan.” de Marcel Proust. Feia temps que el tenia en ment però no trobava el moment. Ha estat la lectura més satisfactòria. La novel·la t'endinsa en el seu món de forma que quan deixes de llegir-la t'acompanya. Et deixa en un estat de pensament en el que t'identifiques en el narrador: com pensa el món que l'envolta; i t'envaeix l'enyorança d'un bon llibre, aquell sentiment que acompanya una prosa ben feta, poètica, el sentiment de què estàs gaudint d'alguna cosa gran. El món de Combray i de Guermantes i la gelosia de Swan, els amors que viu i en el que tots, en certa manera, ens podem identificar. Ara m'he reservat a la biblioteca la segona part i l'espere amb molt d'interès. Mentrestant he començat al segona part de Antagonía.
Un fragment de Proust:
“Perquè, per molt que tinguem la sensació d'estar sempre envoltats de la nostra ànima, no és com si es tractés d'una presó immòbil; més aviat ens veiem arrossegats amb ella en un perpetu impuls per sobrepassar-la, per assolir l'exterior, amb una mena de descoratjament, sentint sempre al nostre voltant la sonoritat idèntica que no és l'eco de fora, sinó el ressò d'una vibració interior. Intentem descobrir en les coses -que per això se'ns fan inestimables- el reflex que la nostra ànima hi ha projectat, i ens quedem decebuts en constatar que en la naturalesa apareixen desproveïdes de l'encant que revestien en el nostre pensament gràcies a la proximitat amb certes idees;...”
I ara una gran descripció (la veritat és que m'és difícil escollir fragments d'aquesta novel.la):
“Un copet al vidre, com si hi hagués impactat alguna cosa, seguit d'una ampla caiguda lleugera com de grans de sorra deixats anar des d'una finestra superior, després la caiguda estenent-se, regulant-se, adoptant un ritme, esdevenint fluida, sonora, musical, innumerable, universal: era la pluja.”

Per últim he aprofitat per llegir un assaig sobre escriptura, El sentit de la ficció, de Jaume Cabré. Una reflexió sobre l'art d'escriure: el procés creador des de la pràctica d'un escriptor de renom. M'ha resultat molt interessant com es planteja l'escriptor el procés de creació d'una novel·la. És interessant també com a lector entendre que hi ha darrere de l'elaboració d'un relat.
“...t'adones que el gran compromís que comences a adquirir no és amb una idea, amb una temàtica, amb una reflexió concreta... sinó amb la llengua. Per això els escriptors de llocs ben diversos de seguida s'entenen i en general es respecten. Ets tu sol davant de la llengua. I has de convertir en vida una idea a través de les paraules. Crec que aquesta és l'essència del comprimís artístic de l'escriptor.”