La novel·la Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi
feliç de Muriel
Villanueva és la història d’una filla que ens porta de la mà per la història de
la seua família. Una família quasi com qualsevol altra, i dic quasi perquè la
formen dues mares. L’autora relata des de la veu de la filla i una germana
aquesta història en diferents èpoques. La veu de la germana petita és la veu
optimista, normalitzada, que es prepara per la boda de les seues mares, la que comença el relat. Però la veu
que ens acompanya la resta de la novel·la, caminant enrere en el temps, és la de la filla gran que va
creixent amb la veu petita, perquè no pot dir als quatre vents que té dues
mares. En la trajectòria de la seua família ens mostra la vulnerabilitat en la
que creixen els fills de les parelles de lesbianes i gais: la desprotecció en
la que viuen tant els fills com els companys o les companyes. Una situació que
s’acaba amb l’aprovació de la llei de matrimonis homosexuals al regularitzar la
situació de tantes famílies que convivien amb tots nosaltres, amb la normalitat
del dia a dia, però amb la foscor d’una societat que mirava cap a l’altra
banda, desprotegint als infants nascuts en aquestes famílies. Recorde en
absurdes (dic absurdes, perquè haurien de ser innecessàries) discussions sobre
el dret a l’adopció, en les que sempre sortia l’opinió en defensa dels nens adoptats:
què serà d’ells si els poden adoptar parelles homosexuals? Doncs, ja veus, ens
ho diu la història d’aquesta família quasi feliç, seran reconeguts. Sí, la
societat reconeixerà la seua família, per abandonar el quasi. I les parelles podrem, si volem, adoptar
els nostres fills. Gràcies Muriel per aquesta
novel.la: perquè la literatura és també un testimoni de la vida real, una
mirada necessària, imprescindible per a mi, al món.
dissabte, 29 de desembre del 2012
divendres, 21 de desembre del 2012
Bélver Yin
Un relat que parla de la vida de dos germans bessons i de la dualitat home-dona, la força del ying i la del yang. La pròpia identitat com una casa
plena de miralls on la nostra imatge es desfigura fins a l’infinit. Cada pasa
endavant una mort, una lluita per arribar a reconèixer-se en un mateix, en
les nostres misèries, baixant al pou
més obscur. Una novel.la que celebra la vida, el desig, la sexualitat i el destí. Envoltada de l’atmòsfera de l’orient: la Xina dels anys 30 i
la filosofia taoista.
La primera novel.la de
l’escriptor Jesús Ferrero, publicada en 1981, que es va convertir en una obra
mítica dels anys vuitanta dintre del que es va anomenar “Nueva Narrativa”. Un
autor del que ja havia llegit “El último banquete” on es
poden entreveure alguns del temes que tracta en aquesta primera novel.la, com ara
els vincles entre germans i l’incest.
Aquí us deixe alguns
fragments, tots ells, com tota la novel.la, impregnats per una prosa força
poètica, que fa de la seua lectura, a més, una experiència estètica: t'introdueix en l'ambient de les escenes quasi participant d'elles, com quan la protagonista balla per a un grup d'estrangers, en el que jo era un estranger més.
"Los días que sucedieron a
la visita de Nitya, Sum Kief tuvo la oportunidad de darse cuenta de lo poco
que se conocía a sí mismo. ¿De qué les habían servido entonces los años de
reclusión monástica y su posterior errancia por China? Para nada, pues ahora
veía que esa conformidad con el destino que creyó haver conquistado era una
ilusión".
"Whittlesey pensaba que
para despojarse de aquel fardo de fisonomías yertas debía afrontar el riesgo y
la oscuridad. Oriente representaba para él esa oscuridad y esa lejanía:
perderse en ciudades viscosas como ciénagas, soportar el sofoco de las largas
travesía marítimas, enfrentarse a la desdicha una y otra vez".
"Esa creencia que tuvo
hace años de que al fin iba a conocer la plenitud de la vida era una estupidez
inmensa y lo mejor para él sería olvidarla. Tal plenitud no esta en él ni estaría
ya nunca, pero podía estar en otro..."
"Un antiguo filósofo
confesaba, con melancolía, que había estado buscándose a sí mismo, para más
tarde decir que por mucho que exploremos nuestra mente nunca hallaremos sus
verdaderos fondos; por eso yo prefiero moverme en las superficies y desdeño las
miradas abisales, ni siquiera ya me busco, y no creo que ninguna de mis
personalidades sea más apreciable que las que he tenido o que tendré".
dilluns, 10 de desembre del 2012
Primavera, estiu, etcètera
Ho he passat molt bé llegint aquest llibre de
Marta Rojals, m’ha enganxat la trama i he gaudit del retrat que fa d’un poble
petit de l’Ebre. La veu dels personatges
amb el parlar típic de l’Ebre, que tant em recorda al valencià, les
dinàmiques del poble, que tant em recorda al meu poble, i les generacions que
hem viscut als pobles i hem hagut de marxar a estudiar fora, i fora hem creat
la nostra vida. Com ens relacionem amb el nostre lloc d’origen, amb la família
que queda al poble, amb els amics d’adolescència. Com de vegades aquestes
distàncies no ho són tant i comences a valorar de nou, amb una altra mirada, el
lloc que vas deixar però què, t’agrade o no, forma part de tu mateix. I les
referència musicals, Joy Division, The Cure, que els que hem viscut
l’adolescència als vuitanta coneguem inevitablement. Una novel·la amb la que
rius, amb la que t’emociones i amb la que et reconeixes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)