-Estimes els teus pares, oi?
-Sí, me'ls estimo..., molt -va dir Teddy-, però vosté vol fer-me utilitzar aquesta paraula per donar-li el significat que li convé... Ja ho veig venir.
-Entesos. En quin sentit vols fer-la servir tu?
Teddy s'ho va pensar.
-Sap què vol dir la paraula "afinitat"? -va preguntar, girant-se cap a Nicholson.
-En tinc una vaga idea -va dir Nicholson, eixut.
-Tinc una afinitat molt forta per ells. Són els meus pares, vull dir, i cada un de nosaltres és part de l'harmonia dels altres i tot això -va dir Teddy-. Vull que s'ho passin bé mentre visquin, perquè els agrada passar-s'ho bé... Però ells no m'estimen a mi i a Booper, la meva germana, d'aquesta manera. Vull dir que sembla que no siguin capaços d'estimar-nos tal com som. No semblen capaços d'estimar-nos, a menys que puguin anar canviant-nos una miqueta. S'estimen les seves raons per estimar-nos gairebé tant com ens estimen a nosaltres, i molt sovint més i tot. I aixó no és tan bo.
Aquí us deixo un diàleg del conte Teddy de Salinger, conte que apareix al seu llibre "Nou contes". El que més m'ha agradat d'aquests contes són els personatges que van apareixent, personatges molt marcats per la vida, pel que suposa estar viu: pateixen, intenten fugir, busquen la seva veritat i han perdut la inocència. Tot ambientat en el context dels Estats Units dels anys 50.
