A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Guermantes

Cada volum de A la recerca del temps perdut és un viatge pel món proustià. En aquest tercer volum et sents part de la història. Ja tens memòria del personatge, de la seua vida, dels detalls que la conformen, del seu caràcter, la seua sensibilitat, la manera d’enfrontar-se a la vida. Le seues decepcions i enamoraments. En certa manera el veus crèixer i vas reconeixent-lo. El que més em crida l’atenció, com en els altre volums, és la capacitat de crear una atmosfera en la qual et submergeixes, i el llibre t’acompanya. La seua lectura impregna la teua mirada. Els detalls es fan més presents. Les metàfores que Proust va filant t’ajuden a comprendre’t a tu mateix. De fet, quan acabe un volum deixe que el temps passe per nodrir-me d’altres lectures. Però em quede amb la curiositat del que vindrà. I ara tinc pendent Sodoma i Gomorra, el següent volum.

En aquest volum el protagonista ens descobreix el món de l’aristocràcia de l’època. Quan aconsegueix formar part d’aquest món se n’adona de la perversitat, classisme i buidor que l’envolta. Un món en el que ell es relaciona com a artista i que alimenta el seu imaginari, i el que li provoca una gran decepció. I el reconeixement del personatge i narrador de la memòria: com ens traeix, com ens conforma, com, quan posseïm quelcom, perdem el seu atractiu, el seu interès.

“…Portam amb nosaltres les idees de “bellesa”, “amplitud d’estil”, “patètic”, que podem en rigor fer-nos la il·lusió de reconèixer en la banalitat d’un talent, d’una cara correctes, però el nostre esperit atent té al davant la insistència d’una forma de la qual no posseeix un equivalent intel·lectual, de la qual ha d’aclarir el desconegut. Sent un so agut, una entonació curiosament interrogativa. Es pregunta: “És bell? Això que sent, és admiració? És això la riquesa de colorit, la noblesa, el poder?”. I el que de nou li respon és una veu aguda, és un to curiosament qüestionador, és la impressió despòtica causada per un ésser que no es coneix, tot material, en la qual no s’ha deixat cap espai buit per l’”amplitud de la interpretació”. I a causa d’això són les obres vertaderament elles, si s’escolten sincerament, les que més ens han de decebre, perquè, en la col·lecció de les nostres idees, no n’hi ha cap que respongui a una impressió individual”…

“… que la veritat no té necessitat d’esser dita per esser manifestada, i que potser es pot recollir amb més seguretat, sense esperar les paraules i sense fer-ne ni tan sols compte, en mil signes exteriors, fins i tot en certs fenòmens invisibles, anàlegs en el món dels caràcters al que són, en la naturalesa física, els canvis atmosfèrics”.

“D’això se’n diu son de plom; sembla que un sigui, fins i tot durant alguns instants després que una son així hagi cessat, un simple homenet de plom. No som ningú. ¿Com, aleshores, cercant el seu pensament, la seva personalitat com qui cerca un objecte perdut, un acaba per retrobar el propi “jo” més aviat que cap altra cosa? ¿Per què, quan un es posa a pensar de nou, no és aleshores una altra personalitat diferent de l’anterior la que s’encarna en nosaltres? No es veu el qui dicta la tria ni perquè, entre els milions d’essers humans que un podria esser, és sobre el que era el dia abans que un posa justament la mà. ¿Què és el que ens guia, quan hi ha hagut vertaderament interrupció (sigui que la son hagi estat completa, o els somnis completament diferents de nosaltres)? Hi ha hagut mort de veres, com quan el cor ha deixat de bategar i unes traccions ritmades de la llengua ens reanimen. Sens dubte l’habitació, sols que l’haguéssim vista una vegada, desperta records que en té suspesos de més antics; o alguns dormien en nosaltres mateixos, i en prenem consciència. La resurrecció en despertar-nos –després d’aquest benèfic atac d’alienació mental que és la son- s’ha d’assemblar en el fons al que passa quan es retroba un nom, un vers, una tonada oblidats. I potser la resurrecció de l’ànima després de la mort és concebible com un fenomen de memòria”.

A la recerca del temps perdut 2ª part: A l'ombra de les noies en flor

Deixe uns fragments de la segona part de "A la recerca del temps perdut" en la traducció del mallorquí  Jaume Vidal Alcover (Columna Edicions, Bcn, 1990). Tota una experiència literària i vital, densa en alguns moments però intensa en altres, ara toca enfrontar-se a la tercera part, mentrestant farem alguna abans de continuar.

...Això és així en tots els escriptors: la bellesa de les seves frases és imprevisible, com ho és la d’una dona que encara no coneixem ; és creació, ja que s’aplica a un objecte exterior en el qual pensen –i no a ells- i que encara no han expressat.

La imitació purament formal de la realitat no és més que buid i uniformitat (la vertadera varietat és en aquesta plenitud d’elements reals i inesperats, en la branca carregada de flors blaves que sorgeix, inesperadament, de la bardissa primaveral que semblava ja reblida...

Però el geni, fins i tot el gran talent, no prové tant d’elements intel·lectuals i d’afinació social superior als d’altri, com de la facultat de tranformar-los, de transposar-los... Igualment els que produeixen obres genials, no són els que viuen en l’ambient més delicat, els qui tenen la conversa més brillant, la cultura més àmplia, sinó els que han tingut el poder, deixant bruscament de viure per si mateixos, de fer la seva personalitat semblant a un mirall, de tal manera que la seva vida, tan mediocre com pugés ésser mundanament i, fins i tot, en un cert sentit intel·lectualment, s’hi reflectís, ja que el geni consisteix en el poder de reflectir, i no en la quantitat intrínseca de l’espectacle reflectit.

El que ens fa feliços és la presència dins el cor de qualque cosa inestable, que maldam perpètuament per mantenir i de la qual no ens adonam gairebé fin que no se’ns desplaça. En realitat, en l’amor hi ha un patiment constant, que l’alegria neutralitza, fa virtual, ajorna, però que pot convertir-se en el que seria si no s’hagués obtengut el que es desitjava, és a dir atroç.

Tots estem obligats, per fer suportable la realitat, a mantenir dins nosaltres algunes petites follies.

Desgraciadament la nostra complaent obstinació a no veure el defecte del nostre amic és superada per la que ell posa a donar-s’hi a causa del seu encegament o del que presta als altres. Perquè ell no el veu o creu que no el veuen. Com que el risc de desagradar ve sobretot de la dificultat d’apreciar el que passa o no desapercebut, almenys per prudèncno s’hauria de parlar mai d’un mateix, perquè és un tema en el que no es pot estar segur que la visió dels altres i la nostra pròpia concordin mai.

Va preferir, doncs, (Elstir, pintor amic de Marcel el narrador-protagonista) a les paraules que haurien pogut venjar el seu amor propi, les que em podien instruir. “No hi ha cap home, per savi que sigui –em va dir-, que en una certa època de la seva joventut no hagi pronunciat paraules, o fins i tot duit una vida, el record de les quals no li sigui desagradable i que desitjaria que fos abolit. Però no li ha de saber un greu absolut, perquè un pot estar segur d’haver esdevengut un savi, en la mesura que això és possible, més que si ha passat per totes les encarnacions ridícules o odioses que han de precedir aquesta darrera encarnació. Jo sé que hi ha joves, fills i néts d’homes distingits, als quals els seus preceptors els ha n ensenyat la noblesa de l’esperit i l’elegància moral des que anaven a col·legi. Potser no tenen res a suprimir de la seva vida i podrien publicar i firmar tot el que han dit, però són pobres d’esperit, descendents sense força de doctrinaris, la saviesa dels quals és negativa i estèril. La saviesa no es rep, cal descobrir-la un mateix després d’un trajecte que no pot fer ningú per nosaltres, que ningú no ens pot estalviar, perquè és un punt de vista sobre les coses. Les vides que admireu, les actituds que trobeu nobles no han estat disposades pel pare de família o pel preceptor, han estat precedides per començaments ben diferents, influïdes com han estat pel que regnava al seu voltant de mal o de banalitat. Representen un combat i una victòria. Comprenc que la imatge del que hem estat en un primer període ja no sigui reconeixedora i que sigui, en tot cas, desagradable. No l’hem de renegar, tanmateix, perquè és un testimoni que vertaderament hem viscut, i és segons les lleis de la vida i de l’esperit que, dels elements comuns de la vida, de la vida dels tallers, de les capelletes artístiques si es tracta d’un pintor, hem extret qualque cosa que les depassa.”