dimarts, 24 de juliol del 2012

American Psycho

America Phsyco explica la història de Bateman: un psicòpata que des del seu deliri ens va mostrant els seus instints canníbals, la seva obsessió per assassinar prostitutes i vagabunds,per les marques, els diners, el físic. La novel.la està escrita en primera persona, la qual cosa ens permet anar entenent la ment del personatge i les seves relacions amb el món. Conforme va avançant el relat vas entenent d'on prové aquest personatge i com es relaciona amb els altres. Buid per dintre no sap estimar i no entén com pot ésser estimat. Quan intenta entendre el món que l'envolta torna a caure en la seva ànsia de sang i de tortura. El més interessant per mi ha estat aquest narrador en primera persona, que et va montant escenes i diàlegs complets entre els diferents protagonistes, i la crítica mordaç que fa dels yuppies americans dels vuitanta (la novel.la es publica l'any 1991). Et descriu una societat totalment hedonista, abocada als diners, les drogues (sobretot la cocaïna però també una ampla gamma d'antidepressius), la imatge, les relacions superficials, una visió masclista i misògina de les dones. En definitiva un crítica corrossiva i cruel dels rics nortamericans.
     "-Soy un asaltante profesional -he susurrado lascivamente por el teléfono inalámbrico-. Organizo violaciones. ¿Qué te parece? -Y he hecho una pausa antes de hacer ruido de chupeteos, gruñidos como de cerdo, y luego pregunto-: ¿Qué te parece, so puta?
     La mayoría de las veces podría asegurar que estaban asustadas, lo que me ha gustado mucho,  me ha permitido mantener una intensa y pulsante erección durante el tiempo que han durado las llamadas telefónicas, hasta que una de las chicas, Hilary Wallace, ha preguntado, impertérrita:
   -Papá, ¿eres tú? -Y todo el entusiasmo que sentía se ha venido abajo." 

     "Soy un ser humano no contingente. Mi personalidad es imprecisa y está sin formar, mi inhumanidad es profunda y persistente. Mi conciencia, mi piedad, mis esperanzas desaparecieron hace tiempo (probablemente en Harvard), si es que existieron alguna vez. No hay más barreras que cruzar. Todo lo que tengo en común con el incontrolado y el loco, el depravado y el malvado, todas las mutilaciones que he practicado y mi absoluta indiferencia hacia ellas, ahora lo he sobrepasado. Con todo, todavía me aferro a una sencilla y triste verdad: nadie está a salvo, nadie se ha redimido. Sin embargo, yo soy inocente. Debe asegurarse que cada modelo de conducta humana tiene cierta validez. ¿Es el mal algo que uno es? ¿O es algo que uno hace? Mi dolor es constante e intenso y no espero que haya un mundo mejor para nadie. De hecho quiero que mi dolor le sea inflingido a otros. No quiero que nadie escape..."


dilluns, 16 de juliol del 2012

El vigilant en el camp de sègol

El vigilant en el camp de sègol era una lectura pendent des de feia temps. Ha valgut la pena (ja anava a lo segur tractant-se de Salinger). Un narrador en primera persona, l'adolescent Holden Caufield, molt ben aconseguit. L'autor és capaç de transmetre la ment d'un adolescent: la seva pèrdua i desorientació front a la vida que li ha tocat viure, la seva rebel.lia, la seva tristesa, la seva por, la seva afectivitat. 
"Si fas una cosa massa bé, després, al cap d'un temps, si no vigiles, comences a presumir. I després ja no ets tan bo."
"La senyora Morrow no deia res, però, carai, l'haurieu d'haver vist. La tenia clavada al seient. Agafa la mare d'algú i veuràs que l'única cosa que vol sentir és que el seu fill és tan i tan ben parit."
"...I a més, encara que anessis pel món salvant la vida d'aquests tios i tota la pesca, com sabries si ho feies perquè de debò volies salvar-los la vida, o si ho feies perquè el que volies de debò era ser tot un senyor advocat, i que tothom et piqués l'esquena i et felicitessin al tribunal quan s'acabés el cony de judici, els periodistes i tothom, igual que a la merda de pel.lícules? Com sabries que no estaves sent hipòcrita? El problema és que no ho sabries."

dimecres, 4 de juliol del 2012

Crim i Càstig de Dostoyesvski


Crimen y Castigo de Dotoyevski és una novel·la que parla sobre la dualitat de l’ésser humà: allò més obscur front a allò més transparent. El personatge principal, Roskalnikov, s’enfronta tota la novel·la a si mateix, a partir de prendre la decisió de matar a una prestamista. Ens mostra tot el procés mental del protagonista, els seu dilemes morals, la seva decadència, la crisi nerviosa que li provoca aquest fet i l’enfrontament als amics i la família.  Reflecteix la pobresa moral i material i la supervivència de la Rússia (ambientada a S. Petersburg) de finals del XIX. El que més m’ha impactat de la novel·la és com està estructurada: sis parts i un epíleg. Cada part representa un gir en la història, de manera que et manté sempre a l’expectativa del que passarà fins al final. Tots els personatges tenen la seva funció clara, de manera que la història va avançant fins mantenint al lector enganxat, vivint aquella misèria que envolta al personatge. Una novel·la d’aquelles que tenia pendent i que ara trobo imprescindible pel tema que tracta i per com està escrita. Clar que estem parlant de Dostoyevski, i és que els clàssics són un bon recurs per assegurar-te el gaudi d’una novel·la.
“...Y cuánto más bebo, más lo siento. Por eso bebo, porque busco compasión y sentimiento en la bebida... ¡Bebo porque quiero sufrir el doble de lo que sufro! –y en evidente desesperación apoyo la cabeza en la mesa.”
“A Raskolnikov le pareció que el secretario le mostraba mayor negligencia y desprecio después de su confesión, pero lo curioso fue que de pronto sintió que no se le daba un ardite de la opinión ajena; y ese cambio sobrevino en un segundo, en un abrir y cerrar de ojos. Si se hubiera propuesto considerarlo un poco, se asombraría de haberles dicho lo que les dijo un minuto antes, importunándolos con sus sentimientos. ¿Y de dónde provenían tales sentimientos? Ahora, por el contrario, si la oficina estuviese llena, no de agentes de policía, sino de sus más íntimos amigos, no encontraría una sola palabra humana que dirigirles, tan vació tenía el corazón. La adusta sensación de una soledad y un extrañamiento abrumadores e interminables laceró su espíritu...”
“...En ese respecto, todos, y por cierto a menudo, estamos un poco locos. Pero con una pequeña diferencia: que los que los son de veras lo están más que nosostros, ya que hay que trazar la raya en algún sitio. La verdad es que el hombre normal apenas existe. Se puede hallar uno entre varias docenas, quizá entre muchos centenares de miles. Y aun entonces resulta un ejemplar bastante poco atrayente.”
“El pasillo estaba oscuro, pero ellos se hallaban junto a la lámpara. Durante un minuto quedaron mirándose en silencio. Razumihin recordaría ese minuto toda su vida. La mirada fija y ardiente de Raskolnikov parecía intensificarse por momentos, perforando su alma, su conciencia. De pronto Razumihin se estremeció. Algo extraño pasó del uno al otro... Alguna idea, alguna señal; algo horrible, atroz, entendido de pronto  por ambos... Razumihin se puso pálido como un difunto.”