Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi feliç

La novel·la Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi feliç de Muriel Villanueva és la història d’una filla que ens porta de la mà per la història de la seua família. Una família quasi com qualsevol altra, i dic quasi perquè la formen dues mares. L’autora relata des de la veu de la filla i una germana aquesta història en diferents èpoques. La veu de la germana petita és la veu optimista, normalitzada, que es prepara per la boda de les seues mares, la que comença el relat. Però la veu que ens acompanya la resta de la novel·la, caminant enrere en el temps, és la de la filla gran que va creixent amb la veu petita, perquè no pot dir als quatre vents que té dues mares. En la trajectòria de la seua família ens mostra la vulnerabilitat en la que creixen els fills de les parelles de lesbianes i gais: la desprotecció en la que viuen tant els fills com els companys o les companyes. Una situació que s’acaba amb l’aprovació de la llei de matrimonis homosexuals al regularitzar la situació de tantes famílies que convivien amb tots nosaltres, amb la normalitat del dia a dia, però amb la foscor d’una societat que mirava cap a l’altra banda, desprotegint als infants nascuts en aquestes famílies. Recorde en absurdes (dic absurdes, perquè haurien de ser innecessàries) discussions sobre el dret a l’adopció, en les que sempre sortia l’opinió en defensa dels nens adoptats: què serà d’ells si els poden adoptar parelles homosexuals? Doncs, ja veus, ens ho diu la història d’aquesta família quasi feliç, seran reconeguts. Sí, la societat reconeixerà la seua família, per abandonar el quasi. I les parelles podrem, si volem, adoptar els nostres fills. Gràcies Muriel per aquesta novel.la: perquè la literatura és també un testimoni de la vida real, una mirada necessària, imprescindible per a mi, al món.

Bélver Yin

Un relat que parla de la vida de dos germans bessons i de la dualitat home-dona, la força del ying i la del yang. La pròpia identitat com una casa plena de miralls on la nostra imatge es desfigura fins a l’infinit. Cada pasa endavant una mort, una lluita per arribar a reconèixer-se en un mateix, en les  nostres misèries, baixant al pou més obscur. Una novel.la que celebra la vida, el desig, la sexualitat i el destí. Envoltada de l’atmòsfera de l’orient: la Xina dels anys 30 i la filosofia taoista.

La primera novel.la de l’escriptor Jesús Ferrero, publicada en 1981, que es va convertir en una obra mítica dels anys vuitanta dintre del que es va anomenar “Nueva Narrativa”. Un autor del que ja havia llegit “El último banquete” on es poden entreveure alguns del temes que tracta en aquesta primera novel.la, com ara els vincles entre germans i l’incest.

Aquí us deixe alguns fragments, tots ells, com tota la novel.la, impregnats per una prosa força poètica, que fa de la seua lectura, a més, una experiència estètica: t'introdueix en l'ambient de les escenes quasi participant d'elles, com quan la protagonista balla per a un grup d'estrangers, en el que jo era un estranger més.

"Los días que sucedieron a la visita de Nitya, Sum Kief tuvo la oportunidad de darse cuenta de lo poco que se conocía a sí mismo. ¿De qué les habían servido entonces los años de reclusión monástica y su posterior errancia por China? Para nada, pues ahora veía que esa conformidad con el destino que creyó haver conquistado era una ilusión".

"Whittlesey pensaba que para despojarse de aquel fardo de fisonomías yertas debía afrontar el riesgo y la oscuridad. Oriente representaba para él esa oscuridad y esa lejanía: perderse en ciudades viscosas como ciénagas, soportar el sofoco de las largas travesía marítimas, enfrentarse a la desdicha una y  otra vez".

"Esa creencia que tuvo hace años de que al fin iba a conocer la plenitud de la vida era una estupidez inmensa y lo mejor para él sería olvidarla. Tal plenitud no esta en él ni estaría ya nunca, pero podía estar en otro..."

"Un antiguo filósofo confesaba, con melancolía, que había estado buscándose a sí mismo, para más tarde decir que por mucho que exploremos nuestra mente nunca hallaremos sus verdaderos fondos; por eso yo prefiero moverme en las superficies y desdeño las miradas abisales, ni siquiera ya me busco, y no creo que ninguna de mis personalidades sea más apreciable que las que he tenido o que tendré".

Primavera, estiu, etcètera

Ho he passat molt bé llegint aquest llibre de Marta Rojals, m’ha enganxat la trama i he gaudit del retrat que fa d’un poble petit de l’Ebre. La veu dels personatges  amb el parlar típic de l’Ebre, que tant em recorda al valencià, les dinàmiques del poble, que tant em recorda al meu poble, i les generacions que hem viscut als pobles i hem hagut de marxar a estudiar fora, i fora hem creat la nostra vida. Com ens relacionem amb el nostre lloc d’origen, amb la família que queda al poble, amb els amics d’adolescència. Com de vegades aquestes distàncies no ho són tant i comences a valorar de nou, amb una altra mirada, el lloc que vas deixar però què, t’agrade o no, forma part de tu mateix. I les referència musicals, Joy Division, The Cure, que els que hem viscut l’adolescència als vuitanta coneguem inevitablement. Una novel·la amb la que rius, amb la que t’emociones i amb la que et reconeixes.