dilluns, 12 de juliol del 2010
Benvinguts al circ del terror
Vivim en una societat de mentira. La política és un circ i nosaltres els espectadors enganyats d'aquesta història, d'aquesta època decadent, malvada, hipòcrita governada per representants del diable que han construït a partir del mal i de les seves creences una societat per engrandir les seves ànsies de poder, d'acumular, d'expulsar la seva merda sobre nosaltres, sobre el poble...fent mal si cal i oferint-nos a canvi consum, esglésies, partits de futbol, manifestacions patriòtiques....què trist saber que seguim alimentant cada dia aquesta mentira, que es disfressa de manifestacions i exaltacions que ens fan creure que decidim alguna cosa i es tracta simplement d'una morfina que ens manté inofensius per a ells: els que mouen els fils d'aquest món des de les seves poltrones (bancs, governs, grans empreses, esglésies).
dissabte, 3 de juliol del 2010
Ser gai a Hondures (part final del docu)
Cuando sali del armario
A vegades se'ns oblida que la realitat dels que són com nosaltres (dels que són como jo) et pot abocar a la mort més cruel i violenta en molts llocs d'aquest món inhumà que hem creat els humans...aquest món de pors, de cobards, en definitiva, de fills de puta...que no suporten la llibertat.
A vegades se'ns oblida que la realitat dels que són com nosaltres (dels que són como jo) et pot abocar a la mort més cruel i violenta en molts llocs d'aquest món inhumà que hem creat els humans...aquest món de pors, de cobards, en definitiva, de fills de puta...que no suporten la llibertat.
Mi padre y yo
Era algo que nunca había hecho antes y que a partir de entonces sólo he hecho a desgana y por cortesía si alguien me lo ha pedido. Es una forma de placer que rara vez me ha hecho gozar, en forma activa o pasiva, porque prefiero besar en los labios, y en la que nunca he sido hábil. Al parecer requiere cierta destreza técnica y hay que retraer los dientes, que, tal vez porque los míos son demasiado grandes o están dispuestos de manera irregular, siempre parecen estorbar. Con gente que no conozco muy bien me vuelvo más bien escrupuloso, pues temo que sean sucios o incluso tengan enfermedades, y he observado que los chicos normales que piden que se les dé esa forma de goce nunca se ofrecen ellos a su vez a administrarla. Se trata también en mi experiencia de un tipo de estimulación que normalmente desean los que están bastante agotados sexualmente; puede que produzca en ellos resultados más ràpidos que la masturbación, pero, aún así no son más rápidos, y estar prácticamente asfixiado durante diez minutos o más después de haber tenido ya mi propio orgasmo es algo que nunca me ha producido ningún placer.
dissabte, 26 de juny del 2010
Miamor.doc
Todo aquello que te preguntas merodea alrededor de un sentimiento. Los celos. Puedes hacer lo que quieras, o hurgar en el pasado cuanto gustes, porque éste ya no volverá. El presente es tuyo. Puedes hacer lo que desees de verdad. Yo también puedo. Qué delicadeza poderlo hacer. Qué secreto más sabio. Celos no se pluraliza: es celo. Es cuidado, diligencia, o el esmero que pone alguien en hacer algo. No me sirve la definición. Recelo de alguien, de que cualquier afecto o bien que disfrute o pretenda llegue a ser alcanzado por otro. Esto se acerca más. Pero sólo es una definición. Es el alma lo que importa y te lo dije hace años. Te dije:
-¿Sabes que no me importan los cuerpos?
-No te entiendo.
-Sí. Lo que deseo es un alma.
Idea trasnochada. Desechable. ¿Qué es un alma? El fondo de un pozo y su superficie. El resto del recorrido no importa. Un alma a estas horas, con tanto coñac encima. Un alma que me llame por teléfono. Qué risa.
-¿Sabes que no me importan los cuerpos?
-No te entiendo.
-Sí. Lo que deseo es un alma.
Idea trasnochada. Desechable. ¿Qué es un alma? El fondo de un pozo y su superficie. El resto del recorrido no importa. Un alma a estas horas, con tanto coñac encima. Un alma que me llame por teléfono. Qué risa.
Etiquetes de comentaris:
Concha García (eva aquest text te'l dedique...nit memorable)
diumenge, 9 de maig del 2010
Si vols fer de la teva vida un bri d'eternitat i restar lúcid fins en el cor del deliri, estima... Estima amb totes les teves forces, estima com si no sabessis fer res més, estima tant que facis enveja als prínceps i als déus..., perquè és en l'amor que tota lletjor descobreix una bellesa.
(Yasmina Khadra. "El que la nit deu al dia".)
(Yasmina Khadra. "El que la nit deu al dia".)
...L'alumne agafat en falta mentenia el cap baix, escarlata de vergonya. "¿Per què, senyor Abdelkader, no ha fet els seus deures?". En no obtenir resposta, el mestre s'havia adreçat a la resta de la classe: "Algú pot dir-nos per què el senyor Abdelkader no ha fet els deures?". Sense aixecar el dit, Maurice havia contestat, perdut entre els altres: "Per què els moros són ganduls, senyor". La hilaritat que el comentari havia aixecat al seu voltant m'havia deixat desfet.
De tornada a casa, vaig anar directament a trobar l'oncle al seu despatx.
-¿És veritat que els moros són ganduls?
L'oncle va quedar sorprès per l'agressivitat del meu to.
Va deixar el llibre que estava llegint i el va girar cap a mi. El que va llegir en el meu rostre el va entendrir.
-Vine una mica aquí, fill meu -em va dir, obrint-me els braços.
-No... Vull saber si és veritat. ¿Són ganduls, el moros?
El meu oncle es va agafar la barbeta entre el polze i l'índex observant-me. Era un moment greu. Em devia explicacions.
Després d'haver reflexionat, es va plantar davant meu i em va dir:
-No som ganduls. Senzillament, ens prenem temps per viure. Aquest no és el cas dels occidentals. Per a ells, el temps és or. Per a nosaltres, el temps és una cosa que no té preu. Un got de te és suficient per a la nostra felicitat, mentre que per a ells cap joia no és suficient. Tota la diferència és aquí, fill meu.
No vaig tornar a adreçar la paraula a Maurice, i el vaig deixar de témer.
De tornada a casa, vaig anar directament a trobar l'oncle al seu despatx.
-¿És veritat que els moros són ganduls?
L'oncle va quedar sorprès per l'agressivitat del meu to.
Va deixar el llibre que estava llegint i el va girar cap a mi. El que va llegir en el meu rostre el va entendrir.
-Vine una mica aquí, fill meu -em va dir, obrint-me els braços.
-No... Vull saber si és veritat. ¿Són ganduls, el moros?
El meu oncle es va agafar la barbeta entre el polze i l'índex observant-me. Era un moment greu. Em devia explicacions.
Després d'haver reflexionat, es va plantar davant meu i em va dir:
-No som ganduls. Senzillament, ens prenem temps per viure. Aquest no és el cas dels occidentals. Per a ells, el temps és or. Per a nosaltres, el temps és una cosa que no té preu. Un got de te és suficient per a la nostra felicitat, mentre que per a ells cap joia no és suficient. Tota la diferència és aquí, fill meu.
No vaig tornar a adreçar la paraula a Maurice, i el vaig deixar de témer.
Etiquetes de comentaris:
Yasmine Khadra. "El que la nit deu al dia"
dissabte, 8 de maig del 2010
En efecto, no conozco otro criterio para juzgar la belleza de un acto, de un objeto o de un ser, que el canto que suscita en mi y que traduzco en palabras para comunicároslo: es el lirismo. Si mi canto era bello, si os ha trastornado, ¿osaréis decir que aquello que lo ha inspirado es vil? Podréis pretender que existen desde hace mucho tiempo palabras encargadas de expresar las actitudes más soberbias, y que a ellas recurro para que la más insignificante parezca soberbia. Puedo responder que mi emoción exigía exactamente esas palabras y que éstas acuden de manera completamente natural a servirla. Llamad entonces, si vuestra alma es mezquina insconsciencia al movimiento que lleva al niño de quince años al delito o al crimen, yo le doy otro nombre. Porque se necesita una frescura altanera y una hermosa osadía para oponerse a una sociedad tan fuerte, a las instituciones más severas, a leyes protegidas por una policía cuya fuerza consiste tanto en el miedo fabuloso, mitológico e informe que se instala en el alma de los niños, como en su organización.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)