el dolor es inevitable, el sufrimiento es opcional

Vicent Andrés Estellès

PRIMERA SOLEDAD (fragment)
III

Nací en la misma cama donde ha muerto mi hija
-aún tenemos el mismo cuadro de San Antonio-
Esta misma mesita de noche y estas sillas.
La misma luna grande del armario ropero.
Fue aquí donde nací, entre estas mismas cosas.
Entre estas mismas cosas vino a morir mi hija.
En esa silla baja la mecía mi madre
llorando, sin creer que estuviese ya muerta.
En ese mismo espejo se miraba mi hija
en brazos de su madre: en la mesita estaba
vacío el vaso del último biberón:
en esa misma cama dejó un charquito de
sudor, la amortajaron. No se me olvidará.
(...)
A tientas voy, a tientas, con torpes manotazos.
Ya no me abro camino en un húmedo caos
de pelos y de sangre, de gritos y trilene.
Un clamor maternal me sube a la cabeza.
Acaso voy naciendo a la paternidad.
Acaso nazco a una manera de esperanza.

Ahora sí que soy padre. Amargamente padre.


TESTIMONI D'HORACI
XII
Penses en el pecat amb un espant recòndit.
Feia anys, feia segles que no ho pensaves. Brilla,
instantani, el pecat, amb un fulgor antic.
Una por infantil t'ha arraconat; intentes,
en va, cobrit-te els pits amb els braços, les mans.
És un espant remot, i és un instant només.
Ho saps, i veus el príncep, dalt els merlets, tot sol,
i cridaries, fort, però no pots cridar,
però no et pot oir, i agafes la cortina
bruscament amb la mà, ansiosament mires,
veus avançar la tarda, sents arribar la nit,
veus avançar la selva, lentament, implacable.
(De les Homílies d'Organyà)

Una història d'amor i de foscor

La distància que el bon lector prefereix forjar durant la lectura d'una obra literària no és l'espai que hi ha entre el que està escrit i l'escriptor, sinó entre el que està escrit i ell mateix. Tu, lector, en lloc de preguntar: "És cert que, quan Dostoievski era estudiant va robar i assassinar vídues?", prova de posar-te en el lloc de Raskolnidov per sentir en la teva carn el terror, la desesperació i la perniciosa misèria combinada amb un orgull napoleònic, la megalomania, el deliri de la fam, de la soledat, de la passió, del cansament i del desig de morir, per fer una comparació (el resultat de la qual serà confidencial) no entre el personatge del relat i els escandols de la vida del escriptor, sinó entre el personatge del relat i el teu jo íntim, perillós, miserable, boig i criminal, la terrible criatura que sempre tanques al fons de la teva masmorra més fosca per tal que mai ningú no pugui presentir-ne l'existència, ni els teu pares, ni els teus ésser estimats, no fos cas que s'allunyessin espantats de tu com si fossi un monstres. Vet aquí que quan lletgeixes la història de Raskolnikov, si no ets un lector xafarder, sinó un bon lector, te'l pots endur cap endins, cap els teus soterranis, els teus foscos laberints, darrere les reixes, al fons de la masmorra, allà el podràs posar en contracte amb els teus monstres més vergonyants i abominables, i podràs comparar els monstres dostoievskians amb els teus que, a la vida quotidiana, mai no podràs comparar amb res perquè mai no els revelaràs a cap ésser vivent, ni tan sols en veu baixa, al llit, a l'orella del qui o de la qui comparteix el llit amb tu, no fos cas que a l'instant agafés el llençol per cobrir-se i fugís cridant de terror.

Així Raskolnikov podria endolcir un xic la vergonya i la soledat de la masmorra a la qual tots condemnem el nostre presoner interior per a tota la vida. Així els llibres t'alleujarien un xic la tragèdia dels teus secrets humiliants. No només a tu, amic meu, sinó a tots els que som una mica com tu. Cap persona és una illa, tots en som mitja, una peninsula envoltada gairebé per tots costats d'aigua negra i, no obstant això, unida a d'altres penínsules(...)

No preguntis si són fets reals. Si és el que li passa a l'autor. Pregunta't sobre tu mateix. I pel que fa a la resposta, guarda-la per a tu.

Benvinguts al circ del terror

Vivim en una societat de mentira. La política és un circ i nosaltres els espectadors enganyats d'aquesta història, d'aquesta època decadent, malvada, hipòcrita governada per representants del diable que han construït a partir del mal i de les seves creences una societat per engrandir les seves ànsies de poder, d'acumular, d'expulsar la seva merda sobre nosaltres, sobre el poble...fent mal si cal i oferint-nos a canvi consum, esglésies, partits de futbol, manifestacions patriòtiques....què trist saber que seguim alimentant cada dia aquesta mentira, que es disfressa de manifestacions i exaltacions que ens fan creure que decidim alguna cosa i es tracta simplement d'una morfina que ens manté inofensius per a ells: els que mouen els fils d'aquest món des de les seves poltrones (bancs, governs, grans empreses, esglésies).

Ser gai a Hondures (part final del docu)

Cuando sali del armario
A vegades se'ns oblida que la realitat dels que són com nosaltres (dels que són como jo) et pot abocar a la mort més cruel i violenta en molts llocs d'aquest món inhumà que hem creat els humans...aquest món de pors, de cobards, en definitiva, de fills de puta...que no suporten la llibertat.

Mi padre y yo

Era algo que nunca había hecho antes y que a partir de entonces sólo he hecho a desgana y por cortesía si alguien me lo ha pedido. Es una forma de placer que rara vez me ha hecho gozar, en forma activa o pasiva, porque prefiero besar en los labios, y en la que nunca he sido hábil. Al parecer requiere cierta destreza técnica y hay que retraer los dientes, que, tal vez porque los míos son demasiado grandes o están dispuestos de manera irregular, siempre parecen estorbar. Con gente que no conozco muy bien me vuelvo más bien escrupuloso, pues temo que sean sucios o incluso tengan enfermedades, y he observado que los chicos normales que piden que se les dé esa forma de goce nunca se ofrecen ellos a su vez a administrarla. Se trata también en mi experiencia de un tipo de estimulación que normalmente desean los que están bastante agotados sexualmente; puede que produzca en ellos resultados más ràpidos que la masturbación, pero, aún así no son más rápidos, y estar prácticamente asfixiado durante diez minutos o más después de haber tenido ya mi propio orgasmo es algo que nunca me ha producido ningún placer.

Miamor.doc

Todo aquello que te preguntas merodea alrededor de un sentimiento. Los celos. Puedes hacer lo que quieras, o hurgar en el pasado cuanto gustes, porque éste ya no volverá. El presente es tuyo. Puedes hacer lo que desees de verdad. Yo también puedo. Qué delicadeza poderlo hacer. Qué secreto más sabio. Celos no se pluraliza: es celo. Es cuidado, diligencia, o el esmero que pone alguien en hacer algo. No me sirve la definición. Recelo de alguien, de que cualquier afecto o bien que disfrute o pretenda llegue a ser alcanzado por otro. Esto se acerca más. Pero sólo es una definición. Es el alma lo que importa y te lo dije hace años. Te dije:
-¿Sabes que no me importan los cuerpos?
-No te entiendo.
-Sí. Lo que deseo es un alma.
Idea trasnochada. Desechable. ¿Qué es un alma? El fondo de un pozo y su superficie. El resto del recorrido no importa. Un alma a estas horas, con tanto coñac encima. Un alma que me llame por teléfono. Qué risa.