Ama el arte en ti y no a ti en el arte

Amistat

Hi ha dones que no necessiten ni un heroi ni un amant apassionat, sinó un bon amic. Recorda-ho quan et facis gran: allunya't de les dones enamorades dels tirans, i entre les que busquen un home-amic intenta trobar no les que necessiten un amic perquè se senten una mica buides, sinó les que també desitgen omplir. I recorda que l'amistat entre una dona i un home és moltíssim més valuosa i extraordinària que l'amor: de fet l'amor és bastant rude i groller comparat amb l'amistat. L'amistat comporta delicadesa, acceptació, generositat, i un perfecte sentit de la mesura.

Conte hindú

Una vegada, fa molts anys, hi havia dos monjos que s'inflingien tota mena de càstigs i mortififacions. Entre d'altres, es van obligar a travessar a peu l'Índia, d'un extrem a l'altre. I també a mantenir un silenci total, a no dir ni una sola paraula ni en somnis, durant els anys que durés el viatge. Ni un so. Però un dia, quan passaven per les ribes d'un riu, van sentir una dona que demanava auxili perquè s'ofegava en el corrent. El més jove es va llençar a l'aigua sense dir res, es va carregar la dona a l'esquena fins arribar a la riba, la va deixar a la sorra en silenci i els dos ascetes van seguir el seu camí calladament. Vet aquí que, al cap de mig any, o d'un, de sobte el jove va preguntar al seu company: Diguem, creus que vaig pecar per haver carregat aquella dona a l'esquena? I el seu company li contestà amb una pregunta: Per què, encara l'hi portes?

Viatge

Des d'aquest final de desembre del 38, mai no he sortit d'aquí, llevat tal vegada de pensament. I ja no ho faré. No perquè Israel sigui una meravella, no és això, sinó perquè ara crec que tots els viatges són una gran estupidesa: l'únic viatge del qual no tornes amb les mans buides és del viatge interior. Allà no hi ha ni fronteres ni duanes, pots arribar fins a les estrelles més llunyanes. O caminar per indrets que ja no existeixen, anar a veure a persones que ja no hi són. Fins i tot entrar a llocs que mai no han existit i que tal vegada mai no podrien existir, però on jo m'hi trobo bé. O, al menys, no m'hi trobo malament.

el dolor es inevitable, el sufrimiento es opcional

Vicent Andrés Estellès

PRIMERA SOLEDAD (fragment)
III

Nací en la misma cama donde ha muerto mi hija
-aún tenemos el mismo cuadro de San Antonio-
Esta misma mesita de noche y estas sillas.
La misma luna grande del armario ropero.
Fue aquí donde nací, entre estas mismas cosas.
Entre estas mismas cosas vino a morir mi hija.
En esa silla baja la mecía mi madre
llorando, sin creer que estuviese ya muerta.
En ese mismo espejo se miraba mi hija
en brazos de su madre: en la mesita estaba
vacío el vaso del último biberón:
en esa misma cama dejó un charquito de
sudor, la amortajaron. No se me olvidará.
(...)
A tientas voy, a tientas, con torpes manotazos.
Ya no me abro camino en un húmedo caos
de pelos y de sangre, de gritos y trilene.
Un clamor maternal me sube a la cabeza.
Acaso voy naciendo a la paternidad.
Acaso nazco a una manera de esperanza.

Ahora sí que soy padre. Amargamente padre.


TESTIMONI D'HORACI
XII
Penses en el pecat amb un espant recòndit.
Feia anys, feia segles que no ho pensaves. Brilla,
instantani, el pecat, amb un fulgor antic.
Una por infantil t'ha arraconat; intentes,
en va, cobrit-te els pits amb els braços, les mans.
És un espant remot, i és un instant només.
Ho saps, i veus el príncep, dalt els merlets, tot sol,
i cridaries, fort, però no pots cridar,
però no et pot oir, i agafes la cortina
bruscament amb la mà, ansiosament mires,
veus avançar la tarda, sents arribar la nit,
veus avançar la selva, lentament, implacable.
(De les Homílies d'Organyà)

Una història d'amor i de foscor

La distància que el bon lector prefereix forjar durant la lectura d'una obra literària no és l'espai que hi ha entre el que està escrit i l'escriptor, sinó entre el que està escrit i ell mateix. Tu, lector, en lloc de preguntar: "És cert que, quan Dostoievski era estudiant va robar i assassinar vídues?", prova de posar-te en el lloc de Raskolnidov per sentir en la teva carn el terror, la desesperació i la perniciosa misèria combinada amb un orgull napoleònic, la megalomania, el deliri de la fam, de la soledat, de la passió, del cansament i del desig de morir, per fer una comparació (el resultat de la qual serà confidencial) no entre el personatge del relat i els escandols de la vida del escriptor, sinó entre el personatge del relat i el teu jo íntim, perillós, miserable, boig i criminal, la terrible criatura que sempre tanques al fons de la teva masmorra més fosca per tal que mai ningú no pugui presentir-ne l'existència, ni els teu pares, ni els teus ésser estimats, no fos cas que s'allunyessin espantats de tu com si fossi un monstres. Vet aquí que quan lletgeixes la història de Raskolnikov, si no ets un lector xafarder, sinó un bon lector, te'l pots endur cap endins, cap els teus soterranis, els teus foscos laberints, darrere les reixes, al fons de la masmorra, allà el podràs posar en contracte amb els teus monstres més vergonyants i abominables, i podràs comparar els monstres dostoievskians amb els teus que, a la vida quotidiana, mai no podràs comparar amb res perquè mai no els revelaràs a cap ésser vivent, ni tan sols en veu baixa, al llit, a l'orella del qui o de la qui comparteix el llit amb tu, no fos cas que a l'instant agafés el llençol per cobrir-se i fugís cridant de terror.

Així Raskolnikov podria endolcir un xic la vergonya i la soledat de la masmorra a la qual tots condemnem el nostre presoner interior per a tota la vida. Així els llibres t'alleujarien un xic la tragèdia dels teus secrets humiliants. No només a tu, amic meu, sinó a tots els que som una mica com tu. Cap persona és una illa, tots en som mitja, una peninsula envoltada gairebé per tots costats d'aigua negra i, no obstant això, unida a d'altres penínsules(...)

No preguntis si són fets reals. Si és el que li passa a l'autor. Pregunta't sobre tu mateix. I pel que fa a la resposta, guarda-la per a tu.