American Psycho

America Phsyco explica la història de Bateman: un psicòpata que des del seu deliri ens va mostrant els seus instints canníbals, la seva obsessió per assassinar prostitutes i vagabunds,per les marques, els diners, el físic. La novel.la està escrita en primera persona, la qual cosa ens permet anar entenent la ment del personatge i les seves relacions amb el món. Conforme va avançant el relat vas entenent d'on prové aquest personatge i com es relaciona amb els altres. Buid per dintre no sap estimar i no entén com pot ésser estimat. Quan intenta entendre el món que l'envolta torna a caure en la seva ànsia de sang i de tortura. El més interessant per mi ha estat aquest narrador en primera persona, que et va montant escenes i diàlegs complets entre els diferents protagonistes, i la crítica mordaç que fa dels yuppies americans dels vuitanta (la novel.la es publica l'any 1991). Et descriu una societat totalment hedonista, abocada als diners, les drogues (sobretot la cocaïna però també una ampla gamma d'antidepressius), la imatge, les relacions superficials, una visió masclista i misògina de les dones. En definitiva un crítica corrossiva i cruel dels rics nortamericans.

     "-Soy un asaltante profesional -he susurrado lascivamente por el teléfono inalámbrico-. Organizo violaciones. ¿Qué te parece? -Y he hecho una pausa antes de hacer ruido de chupeteos, gruñidos como de cerdo, y luego pregunto-: ¿Qué te parece, so puta?

     La mayoría de las veces podría asegurar que estaban asustadas, lo que me ha gustado mucho,  me ha permitido mantener una intensa y pulsante erección durante el tiempo que han durado las llamadas telefónicas, hasta que una de las chicas, Hilary Wallace, ha preguntado, impertérrita:

   -Papá, ¿eres tú? -Y todo el entusiasmo que sentía se ha venido abajo." 

     "Soy un ser humano no contingente. Mi personalidad es imprecisa y está sin formar, mi inhumanidad es profunda y persistente. Mi conciencia, mi piedad, mis esperanzas desaparecieron hace tiempo (probablemente en Harvard), si es que existieron alguna vez. No hay más barreras que cruzar. Todo lo que tengo en común con el incontrolado y el loco, el depravado y el malvado, todas las mutilaciones que he practicado y mi absoluta indiferencia hacia ellas, ahora lo he sobrepasado. Con todo, todavía me aferro a una sencilla y triste verdad: nadie está a salvo, nadie se ha redimido. Sin embargo, yo soy inocente. Debe asegurarse que cada modelo de conducta humana tiene cierta validez. ¿Es el mal algo que uno es? ¿O es algo que uno hace? Mi dolor es constante e intenso y no espero que haya un mundo mejor para nadie. De hecho quiero que mi dolor le sea inflingido a otros. No quiero que nadie escape..."

El vigilant en el camp de sègol

El vigilant en el camp de sègol era una lectura pendent des de feia temps. Ha valgut la pena (ja anava a lo segur tractant-se de Salinger). Un narrador en primera persona, l'adolescent Holden Caufield, molt ben aconseguit. L'autor és capaç de transmetre la ment d'un adolescent: la seva pèrdua i desorientació front a la vida que li ha tocat viure, la seva rebel.lia, la seva tristesa, la seva por, la seva afectivitat. 

"Si fas una cosa massa bé, després, al cap d'un temps, si no vigiles, comences a presumir. I després ja no ets tan bo."
"La senyora Morrow no deia res, però, carai, l'haurieu d'haver vist. La tenia clavada al seient. Agafa la mare d'algú i veuràs que l'única cosa que vol sentir és que el seu fill és tan i tan ben parit."
"...I a més, encara que anessis pel món salvant la vida d'aquests tios i tota la pesca, com sabries si ho feies perquè de debò volies salvar-los la vida, o si ho feies perquè el que volies de debò era ser tot un senyor advocat, i que tothom et piqués l'esquena i et felicitessin al tribunal quan s'acabés el cony de judici, els periodistes i tothom, igual que a la merda de pel.lícules? Com sabries que no estaves sent hipòcrita? El problema és que no ho sabries."

Crim i Càstig de Dostoyesvski

Crimen y Castigo de Dotoyevski és una novel·la que parla sobre la dualitat de l’ésser humà: allò més obscur front a allò més transparent. El personatge principal, Roskalnikov, s’enfronta tota la novel·la a si mateix, a partir de prendre la decisió de matar a una prestamista. Ens mostra tot el procés mental del protagonista, els seu dilemes morals, la seva decadència, la crisi nerviosa que li provoca aquest fet i l’enfrontament als amics i la família.  Reflecteix la pobresa moral i material i la supervivència de la Rússia (ambientada a S. Petersburg) de finals del XIX. El que més m’ha impactat de la novel·la és com està estructurada: sis parts i un epíleg. Cada part representa un gir en la història, de manera que et manté sempre a l’expectativa del que passarà fins al final. Tots els personatges tenen la seva funció clara, de manera que la història va avançant fins mantenint al lector enganxat, vivint aquella misèria que envolta al personatge. Una novel·la d’aquelles que tenia pendent i que ara trobo imprescindible pel tema que tracta i per com està escrita. Clar que estem parlant de Dostoyevski, i és que els clàssics són un bon recurs per assegurar-te el gaudi d’una novel·la.

“...Y cuánto más bebo, más lo siento. Por eso bebo, porque busco compasión y sentimiento en la bebida... ¡Bebo porque quiero sufrir el doble de lo que sufro! –y en evidente desesperación apoyo la cabeza en la mesa.”

“A Raskolnikov le pareció que el secretario le mostraba mayor negligencia y desprecio después de su confesión, pero lo curioso fue que de pronto sintió que no se le daba un ardite de la opinión ajena; y ese cambio sobrevino en un segundo, en un abrir y cerrar de ojos. Si se hubiera propuesto considerarlo un poco, se asombraría de haberles dicho lo que les dijo un minuto antes, importunándolos con sus sentimientos. ¿Y de dónde provenían tales sentimientos? Ahora, por el contrario, si la oficina estuviese llena, no de agentes de policía, sino de sus más íntimos amigos, no encontraría una sola palabra humana que dirigirles, tan vació tenía el corazón. La adusta sensación de una soledad y un extrañamiento abrumadores e interminables laceró su espíritu...”

“...En ese respecto, todos, y por cierto a menudo, estamos un poco locos. Pero con una pequeña diferencia: que los que los son de veras lo están más que nosostros, ya que hay que trazar la raya en algún sitio. La verdad es que el hombre normal apenas existe. Se puede hallar uno entre varias docenas, quizá entre muchos centenares de miles. Y aun entonces resulta un ejemplar bastante poco atrayente.”

“El pasillo estaba oscuro, pero ellos se hallaban junto a la lámpara. Durante un minuto quedaron mirándose en silencio. Razumihin recordaría ese minuto toda su vida. La mirada fija y ardiente de Raskolnikov parecía intensificarse por momentos, perforando su alma, su conciencia. De pronto Razumihin se estremeció. Algo extraño pasó del uno al otro... Alguna idea, alguna señal; algo horrible, atroz, entendido de pronto  por ambos... Razumihin se puso pálido como un difunto.”

Crónicas de Jerusalén

La lectura d'aquest còmic de Guy Delise, Crónicas de Jerusalén, ha estat un gaudi d'aquells que un es reserva a la capçalera del llit. El personatge del còmic, que representa que és el mateix autor que descriu la seva estada durant un any a Jerusalem, et va acompanyant i mostrant-te com veu i com viu Jerusalem. No exent d'humor i de tendresa el còmic et dona a conèixer, des de la quotidianeitat, com es la vida a la Ciutat Santa i als assentaments palestins. L'actitud del colons jueus i la quantitat d'absurditats que suposa desplaçar-se per Jerusalem per a poder arribar a un lloc, la barbaritat que suposa el mur, la convivència entre les diferents comunitats religioses, etc. Trobe que l'autor aconsegueix transmetre mitjançant el format còmic una visió bastant realista, i que hem de reivindicar que se sàpiga, del que està passant actualment a Palestina.

Els quaderns de Malte

Fa anys vaig llegir Cartas a un joven poeta, també de Rilke, i ja em va impressionar la prosa tant delicada i poètica de l'autor. En aquest cas comença parlant de la misèria pròpia i aliena que envolta al jove Malte en el París de primers del segle XX. La primera part del llibre es centra en la visió del jove, alter ego de Rilke, d'aquest món que l'envolta i com es situa ell:
"Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s'atura al lloc on solia tenir terme. Tinc un interior que no coneixia. Ara tot hi fa cap. No sé què s'hi esdevé."
"el desig de tenir una mort pròpia es torna cada vegada més rar. Una mica més i serà tan rar com una vida pròpia. Déu meu, tot consisteix en això. Un arriba, u troba una vida, ja feta, només cal posar-se-la. Uns se'n volen anar, d'altres hi són obligats: és senzill: voilà votre mort, monsieur. Un mor d'una manera o d'una altra; un mor de la mort que correspon a la malaltia que pateix."
"Abans se sabia (o potser ho imaginàvem) que portàvem la mort a dins, com la fruita el pinyol. Els nens en tenien una de petita a dintre seu, i els grans una de grossa. Les dones la tenien a la panxa, i els homes al pit. Un tenia la mort, i això us donava una dignitat peculiar i un orgull callat."
Malte va explicant les seves vivències, els viatges que ha fet i la seva evolució personal esdevenint individu, allunyant-se del seu entorn familiar:
"¿No és potser el més propi de nosaltres allò que més desconeixem?"
  I així cap al final del llibre reflexiona sobre l'amor en la vida, homenatja sobretot a la dona i la capacitat d'amar d'aquelles dones poetesses que escrivien sobre l'amor ("per a vosaltres la primavera era, en el millor dels casos, una continuació") i que morien d'amor. Reivindica estimar per sobre de sentir-se estimat, però reconeixent també la necessitat de saber deixar-se estimar:
"Vaig dir-me que tothom tenia, naturalment, la llibertat de fer-se caselles i obrir i tancar etapes a la vida, però que això eren pures il.lusions. I vaig veure clar que jo era massa maldestre per poder-me imaginar cap segment d'aquesta mena. Cada vegada que ho vaig provar, la vida em va demostrar que no en sabia res. I si m'entestava a creure que la meva infància quedava enrere, en aquell mateix instant se'm feia fonedís tot l'esdevenidor, i només em restava sota els peus allò que era indispensable, ni més ni menys, per quedar dret, com un soldat de plom."
"Quina raó no tenia aquella amant quan deia que la unió no volia dir altra cosa que un augment de solitud; quan va traspassar la fi temporal de la carnalitat amb la seva mira d'abast inexhaurible..."
"Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d'oli inesgotable. Haver estat estimat és passar; estimar és quedar-se"
Al final reflexiona entorn a la figura del fill pròdig, que després de fugir de l'entorn familiar, torna ja diferent i ja no sap si els altres seran capaços d'estimar-lo de nou, però sabent que ja ha esdevingut ell mateix. Després de llegir el llibre m'ha acompanyat aquella sensació de haver entés alguna cosa nova, d'haver aprés a mirar, com diu el mateix Rilke al començament del llibre. En definitiva, una sensació d'estar viu.
"¿Renunciarà a esdevenir allò que solament podria molestar aquells de la família que tenen un cor feble?"

"De les arrels del seu ésser va créixer la planta, ferma i resistent a l'hivern, d'una alegria fecunda. Es lliurava de ple a abastar els racons de la seva vida interior; no volia passar res per alt perquè no dubtava que el seu amor era pertot i hi creixia. Sí: l'enteniment de la seva ànima va arribar tan lluny que es va resoldre a recuperar el més imporant de tot allò que li havia mancat en altre temps, coses que de fet havia deixat per a més endavant. Pensava sobretot en la infantesa; com més assossegat hi pensava, més inacabada li semblava; tots els seu records tenien la vaguetat dels pressentiments, i que fossin cosa del passat els feia gairebé futurs. Assumir tot el passat encara un cop, i per fi de debò; aquest era el motiu pel qual l'home que s'havia fet estrany tornava a casa. No sabem si va quedar-s'hi; només sabem que hi va tornar".

Les veus del Pamano

Preparant una exposició sobre escoles rurals, Tina troba el diari d'un mestre de Torena (Pirineu pallarès), el poble on es desenvolupa la trama, que va col.laborar amb els maquis. A partir de la descoberta, el llibre ens va mostrant la història en diferents temps, el present de la Tina, el passat del mestre i tots els personatges que conformen aquesta història que parla de mentides, d'odis i de lluites: sobretot la lluita per la veritat. La novel.la reflecteix la misèria moral del franquisme (la col.laboració de l'església i l'abús de poder dels que van guanyar la guerra i es van enriquir gràcies a aquesta).  És d'aquelles novel.les que enganxen i et mantenen hores davant del llibre. L'estil literari de l'autor, Jaume Cabré, i la utilització que fa de les veus dels protagonistes fan de la novel.la una autèntica troballa: una bona història amb una qualitat literària que et manté a l'expectativa durant tota la lectura. Què més pot demanar el lector?

"...Si ho llegeixes és que no he sobreviscut per poder estripar el quaderns abans que t'arribin. Saps? Hi ha estrelles que són tan lluny de nosaltres, que passen anys i anys fins que no ens n'arriba la seva llum. Tants anys, filleta, que la llum que rebem avui potser va sortir de l'estrella abans que l'home fos a la Terra. Com la llum de les galàxies llunyanes, la meva veu, si tinc sort, arribarà a tu quan ja farà temps que seré mort. Som com estels, filleta. La distància ens fa ser estrelles com punxes dalt del cel fosc.

Al Faro, Virginia Wolf

La novela cuenta la historia de la familia Ramsey en la isla escocesa de Skye, en el periodo de entreguerras. El rumor del mar, la presencia insomne del faro, la guerra, la muerte, el erotismo o el paso del tiempo se entreveran en la larga conversación de la novela formando un oleaje de símbolos, palabras e imágenes. La prosa poética, de una sensibilidad característica de la autora, convierten su lectura en una experiencia literaria única, donde el mundo interno de los personajes, sus voces, te llevan a tu propio mundo interno, a una mirada sobre ti mismo y lo que te rodea.

"...ella no aspiraba al conocimiento, sino a la unidad, no quería descifrar las inscripciones de las tablas, ni nada que pudiera escribirse en un lenguaje humano, sino alcanzar la intimidad en sí misma, que es una forma de conocimiento, había pensado mientras apoyaba la cabeza en la rodilla de la señora Ramsay."

"Cuando la vida se subsume por un instante, la experienca parece carecer por completo de límites. Y ella suponía que todo el mundo tenía aquella sensación de disponer de recursos ilimitados: uno tras otro, ella, Lily, Augustus Carmichael debían darse cuenta de que nuestra apariencia, las cosas por las que se nos conoce, es meramente pueril. Por debajo todo es oscuro, vasto y de una profundidad insondable; solo de vez en cuando salimos a la superfície y eso es lo que ven los demás (...) Por experiencia sabía que es imposible descansar siendo uno mismo (hizo un hábil movimiento con las agujas), y que es preciso convertirse antes en una cuña de oscuridad."

"Además la primavera, dulcificada y aquiesciente, se envolvía en su manto entre el zumbido de las abejas y el baile de los mosquitos, velaba sus ojos, apartaba la cabeza y, entre sombras pasajeras y chaparrones, parecía hacerse cargo de todos los pesares de la humanidad."

"Y a Lily le pareció que en eso consistía la tragedia: no en paños mortuorios, ceniza y mortajas, sino en niños coaccionados y con el ánimo quebrantado."