L'Odissea d'Homer

Una de les lectures més excitants que he fet últimament ha estat l'Odissea en la fantàstica traducció de Joan Francesc Mira. La traducció està feta en versos hexàmetres que transmeten la musicalitat del poema de principi a fi, li donen vivacitat i et permeten seguir la història. La seua lectura m'ha portat (transportat) a un viatge per les aigües del mediterrani, les descripcions dels llocs i dels paisatges, la llum mediterrània. A la mitologia grega, en les referències als déus i deesses gregues, Atenea que té un paper principal guiant i ajudant a Ulisses i Posidó que li va posant entrebancs. A més a més llegir l'Odissea és llegir una novel.la d'aventures: la famosa escena de les sirenes, el monstres (el Cíclop, els lotòfags, Caribdis i Escil.la, la illa del sol,...), Circe enganyant a Ulisses i convertint els seus homes en porcs, l'arribada d'Ulisses al país dels feacis després de naufragar i totalment salvatjat, en una escena amb una sutilesa eròtica estupenda, on es troba a Nausica en el riu...Penèlope esperant l'arribada del home mentre va enganyant als pretendents i Telèmac que iniciarà el seu propi viatge en busca del pare, abandonant la seua infantesa. Una història que ens remet a moltes novel.les posteriors, pel.lícules on el viatge té un significat de procés de vida, de maduració, i el retorn a la llar. L'hospitalitat que és la raó de ser del poema, Ulisses és rebut en tots els llocs amb ofrenes i menjar, tret d'alguns llocs on l'ataquen, generalment llocs on no hi ha la condició humana de l'hospitalitat. L'hoste com la persona que et porta saviesa i notícies del món, potser un enviat dels déus. I els pretendents de Penèlope que abusant de l'hospitalitat acabaran morint en mans del gran arquer Ulisses. Recomane aquesta traducció per la seua vitalitat i capacitat de portar-te per la història des de la primera plana fins l'última. Un vertader plaer pels sentits i per l'esperit.

"Plora pel teu trist destí, sotmés a una dura vellesa.
Jo, igualment, he patit amb la mort el destí que em tocava:
no fou l'experta disparadora qui, dins de ma casa,
em va matar encertant-me amb els trets de les dolces sagetes,
ni va agafar-me cap malaltia d'aquelles que solen
arrabassar-nos la vida amb la dura feblesa dels cossos.
Fou l'enyorança per tu, gran Ulisses, i fou també l'ànsia
i la tendresa allò que em llevà la dolçor de la vida."

Cant XI (Ulisses ha baixat a l'hades i es troba amb sa mare)

Washington Square de Henry James

 La novel.la narra la relació d'un pare vidu,, un home intel.ligent i reconegut professionalment, i una filla, Catherine, que se'ns descriu com poc agraciada i senzilla. Aquesta relació pren un canvi quan la filla s'enamora de Morris, un home del qual se sospita, sobretot el pare, que és un caçafortunes. Entre aquesta relació farà de mitjancera la tia, Lavínia, que apostarà per la relació, més pel seu propi interès, se sent molt atreta per l'atractiu i personalitat de Morris, que per la seua neboda. El més interessant és com la relació de pare i filla va canviant al llarg de la novel.la: de l'admiració que sent la filla passarà a complir els seus deures com a filla formalment respectant la decisió de son pare però deixant d'admirar-lo i d'estimar-lo com l'estimava. Es produeix una mena de desvinculació cap al pare. La filla acaba veient al pare en la seva cara més fosca, superant la figura paterna i demostrant un caràcter molt més fort del que el pare esperava, evitant mostrar les seues emocions davant del pare. En aquest sentit he trobat molt interessant la història, l'evolució d'una relació en la que tots en major o menor mesura ens podem reconèixer. Els diàlegs són molt precisos i van mostrant l'evolució d'aquesta relació d'una manera excel.lent. El narrador és un omniscient que va donant la seua opinió, amb una veu pròpia i, a vegades, irònica, típic de la narrativa del XIX. El títol fa referència al barri novaiorquès on s'ubica la casa de la família protagonista, lloc on transcorre gran part de la novel.la.

"Catherine no comprendió que quería decir... si se proponía asustarla. De ser así, no podía haver elegido un lugar mejor: aquella hondonada adusta y melancólica, abandonada por la luz del verano, le dio la medida de su soledad. Miró en torno y se le heló el corazón. Por unos instantes su terror fue inmenso. Per no hallaba nada que decir, y se limitó a murmurar suavemente.

-Lo siento.

-Estás poniendo a prueba mi paciencia -continuó su padre-, y tendrías que conocerme mejor. No soy tan bueno. A pesar de mi apariencia tranquila en el fondo soy muy apasionado, y te aseguro que puedo ser muy duro."

Arrels

Quan vaig arribar a aquell poble desert m’esparverí. Des de la plaça, llunyana, una ràdio portàtil emetia un soroll penetrant. Una portalada oberta em convidava a la foscor: dintre sentia una escalfor maternal. Al fons, una clariana il·luminava els meus morts.

Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi feliç

La novel·la Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi feliç de Muriel Villanueva és la història d’una filla que ens porta de la mà per la història de la seua família. Una família quasi com qualsevol altra, i dic quasi perquè la formen dues mares. L’autora relata des de la veu de la filla i una germana aquesta història en diferents èpoques. La veu de la germana petita és la veu optimista, normalitzada, que es prepara per la boda de les seues mares, la que comença el relat. Però la veu que ens acompanya la resta de la novel·la, caminant enrere en el temps, és la de la filla gran que va creixent amb la veu petita, perquè no pot dir als quatre vents que té dues mares. En la trajectòria de la seua família ens mostra la vulnerabilitat en la que creixen els fills de les parelles de lesbianes i gais: la desprotecció en la que viuen tant els fills com els companys o les companyes. Una situació que s’acaba amb l’aprovació de la llei de matrimonis homosexuals al regularitzar la situació de tantes famílies que convivien amb tots nosaltres, amb la normalitat del dia a dia, però amb la foscor d’una societat que mirava cap a l’altra banda, desprotegint als infants nascuts en aquestes famílies. Recorde en absurdes (dic absurdes, perquè haurien de ser innecessàries) discussions sobre el dret a l’adopció, en les que sempre sortia l’opinió en defensa dels nens adoptats: què serà d’ells si els poden adoptar parelles homosexuals? Doncs, ja veus, ens ho diu la història d’aquesta família quasi feliç, seran reconeguts. Sí, la societat reconeixerà la seua família, per abandonar el quasi. I les parelles podrem, si volem, adoptar els nostres fills. Gràcies Muriel per aquesta novel.la: perquè la literatura és també un testimoni de la vida real, una mirada necessària, imprescindible per a mi, al món.

Bélver Yin

Un relat que parla de la vida de dos germans bessons i de la dualitat home-dona, la força del ying i la del yang. La pròpia identitat com una casa plena de miralls on la nostra imatge es desfigura fins a l’infinit. Cada pasa endavant una mort, una lluita per arribar a reconèixer-se en un mateix, en les  nostres misèries, baixant al pou més obscur. Una novel.la que celebra la vida, el desig, la sexualitat i el destí. Envoltada de l’atmòsfera de l’orient: la Xina dels anys 30 i la filosofia taoista.

La primera novel.la de l’escriptor Jesús Ferrero, publicada en 1981, que es va convertir en una obra mítica dels anys vuitanta dintre del que es va anomenar “Nueva Narrativa”. Un autor del que ja havia llegit “El último banquete” on es poden entreveure alguns del temes que tracta en aquesta primera novel.la, com ara els vincles entre germans i l’incest.

Aquí us deixe alguns fragments, tots ells, com tota la novel.la, impregnats per una prosa força poètica, que fa de la seua lectura, a més, una experiència estètica: t'introdueix en l'ambient de les escenes quasi participant d'elles, com quan la protagonista balla per a un grup d'estrangers, en el que jo era un estranger més.

"Los días que sucedieron a la visita de Nitya, Sum Kief tuvo la oportunidad de darse cuenta de lo poco que se conocía a sí mismo. ¿De qué les habían servido entonces los años de reclusión monástica y su posterior errancia por China? Para nada, pues ahora veía que esa conformidad con el destino que creyó haver conquistado era una ilusión".

"Whittlesey pensaba que para despojarse de aquel fardo de fisonomías yertas debía afrontar el riesgo y la oscuridad. Oriente representaba para él esa oscuridad y esa lejanía: perderse en ciudades viscosas como ciénagas, soportar el sofoco de las largas travesía marítimas, enfrentarse a la desdicha una y  otra vez".

"Esa creencia que tuvo hace años de que al fin iba a conocer la plenitud de la vida era una estupidez inmensa y lo mejor para él sería olvidarla. Tal plenitud no esta en él ni estaría ya nunca, pero podía estar en otro..."

"Un antiguo filósofo confesaba, con melancolía, que había estado buscándose a sí mismo, para más tarde decir que por mucho que exploremos nuestra mente nunca hallaremos sus verdaderos fondos; por eso yo prefiero moverme en las superficies y desdeño las miradas abisales, ni siquiera ya me busco, y no creo que ninguna de mis personalidades sea más apreciable que las que he tenido o que tendré".

Primavera, estiu, etcètera

Ho he passat molt bé llegint aquest llibre de Marta Rojals, m’ha enganxat la trama i he gaudit del retrat que fa d’un poble petit de l’Ebre. La veu dels personatges  amb el parlar típic de l’Ebre, que tant em recorda al valencià, les dinàmiques del poble, que tant em recorda al meu poble, i les generacions que hem viscut als pobles i hem hagut de marxar a estudiar fora, i fora hem creat la nostra vida. Com ens relacionem amb el nostre lloc d’origen, amb la família que queda al poble, amb els amics d’adolescència. Com de vegades aquestes distàncies no ho són tant i comences a valorar de nou, amb una altra mirada, el lloc que vas deixar però què, t’agrade o no, forma part de tu mateix. I les referència musicals, Joy Division, The Cure, que els que hem viscut l’adolescència als vuitanta coneguem inevitablement. Una novel·la amb la que rius, amb la que t’emociones i amb la que et reconeixes.

A la recerca del temps perdut 2ª part: A l'ombra de les noies en flor

Deixe uns fragments de la segona part de "A la recerca del temps perdut" en la traducció del mallorquí  Jaume Vidal Alcover (Columna Edicions, Bcn, 1990). Tota una experiència literària i vital, densa en alguns moments però intensa en altres, ara toca enfrontar-se a la tercera part, mentrestant farem alguna abans de continuar.

...Això és així en tots els escriptors: la bellesa de les seves frases és imprevisible, com ho és la d’una dona que encara no coneixem ; és creació, ja que s’aplica a un objecte exterior en el qual pensen –i no a ells- i que encara no han expressat.

La imitació purament formal de la realitat no és més que buid i uniformitat (la vertadera varietat és en aquesta plenitud d’elements reals i inesperats, en la branca carregada de flors blaves que sorgeix, inesperadament, de la bardissa primaveral que semblava ja reblida...

Però el geni, fins i tot el gran talent, no prové tant d’elements intel·lectuals i d’afinació social superior als d’altri, com de la facultat de tranformar-los, de transposar-los... Igualment els que produeixen obres genials, no són els que viuen en l’ambient més delicat, els qui tenen la conversa més brillant, la cultura més àmplia, sinó els que han tingut el poder, deixant bruscament de viure per si mateixos, de fer la seva personalitat semblant a un mirall, de tal manera que la seva vida, tan mediocre com pugés ésser mundanament i, fins i tot, en un cert sentit intel·lectualment, s’hi reflectís, ja que el geni consisteix en el poder de reflectir, i no en la quantitat intrínseca de l’espectacle reflectit.

El que ens fa feliços és la presència dins el cor de qualque cosa inestable, que maldam perpètuament per mantenir i de la qual no ens adonam gairebé fin que no se’ns desplaça. En realitat, en l’amor hi ha un patiment constant, que l’alegria neutralitza, fa virtual, ajorna, però que pot convertir-se en el que seria si no s’hagués obtengut el que es desitjava, és a dir atroç.

Tots estem obligats, per fer suportable la realitat, a mantenir dins nosaltres algunes petites follies.

Desgraciadament la nostra complaent obstinació a no veure el defecte del nostre amic és superada per la que ell posa a donar-s’hi a causa del seu encegament o del que presta als altres. Perquè ell no el veu o creu que no el veuen. Com que el risc de desagradar ve sobretot de la dificultat d’apreciar el que passa o no desapercebut, almenys per prudèncno s’hauria de parlar mai d’un mateix, perquè és un tema en el que no es pot estar segur que la visió dels altres i la nostra pròpia concordin mai.

Va preferir, doncs, (Elstir, pintor amic de Marcel el narrador-protagonista) a les paraules que haurien pogut venjar el seu amor propi, les que em podien instruir. “No hi ha cap home, per savi que sigui –em va dir-, que en una certa època de la seva joventut no hagi pronunciat paraules, o fins i tot duit una vida, el record de les quals no li sigui desagradable i que desitjaria que fos abolit. Però no li ha de saber un greu absolut, perquè un pot estar segur d’haver esdevengut un savi, en la mesura que això és possible, més que si ha passat per totes les encarnacions ridícules o odioses que han de precedir aquesta darrera encarnació. Jo sé que hi ha joves, fills i néts d’homes distingits, als quals els seus preceptors els ha n ensenyat la noblesa de l’esperit i l’elegància moral des que anaven a col·legi. Potser no tenen res a suprimir de la seva vida i podrien publicar i firmar tot el que han dit, però són pobres d’esperit, descendents sense força de doctrinaris, la saviesa dels quals és negativa i estèril. La saviesa no es rep, cal descobrir-la un mateix després d’un trajecte que no pot fer ningú per nosaltres, que ningú no ens pot estalviar, perquè és un punt de vista sobre les coses. Les vides que admireu, les actituds que trobeu nobles no han estat disposades pel pare de família o pel preceptor, han estat precedides per començaments ben diferents, influïdes com han estat pel que regnava al seu voltant de mal o de banalitat. Representen un combat i una victòria. Comprenc que la imatge del que hem estat en un primer període ja no sigui reconeixedora i que sigui, en tot cas, desagradable. No l’hem de renegar, tanmateix, perquè és un testimoni que vertaderament hem viscut, i és segons les lleis de la vida i de l’esperit que, dels elements comuns de la vida, de la vida dels tallers, de les capelletes artístiques si es tracta d’un pintor, hem extret qualque cosa que les depassa.”