Crónicas de Jerusalén

La lectura d'aquest còmic de Guy Delise, Crónicas de Jerusalén, ha estat un gaudi d'aquells que un es reserva a la capçalera del llit. El personatge del còmic, que representa que és el mateix autor que descriu la seva estada durant un any a Jerusalem, et va acompanyant i mostrant-te com veu i com viu Jerusalem. No exent d'humor i de tendresa el còmic et dona a conèixer, des de la quotidianeitat, com es la vida a la Ciutat Santa i als assentaments palestins. L'actitud del colons jueus i la quantitat d'absurditats que suposa desplaçar-se per Jerusalem per a poder arribar a un lloc, la barbaritat que suposa el mur, la convivència entre les diferents comunitats religioses, etc. Trobe que l'autor aconsegueix transmetre mitjançant el format còmic una visió bastant realista, i que hem de reivindicar que se sàpiga, del que està passant actualment a Palestina.

Els quaderns de Malte

Fa anys vaig llegir Cartas a un joven poeta, també de Rilke, i ja em va impressionar la prosa tant delicada i poètica de l'autor. En aquest cas comença parlant de la misèria pròpia i aliena que envolta al jove Malte en el París de primers del segle XX. La primera part del llibre es centra en la visió del jove, alter ego de Rilke, d'aquest món que l'envolta i com es situa ell:
"Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s'atura al lloc on solia tenir terme. Tinc un interior que no coneixia. Ara tot hi fa cap. No sé què s'hi esdevé."
"el desig de tenir una mort pròpia es torna cada vegada més rar. Una mica més i serà tan rar com una vida pròpia. Déu meu, tot consisteix en això. Un arriba, u troba una vida, ja feta, només cal posar-se-la. Uns se'n volen anar, d'altres hi són obligats: és senzill: voilà votre mort, monsieur. Un mor d'una manera o d'una altra; un mor de la mort que correspon a la malaltia que pateix."
"Abans se sabia (o potser ho imaginàvem) que portàvem la mort a dins, com la fruita el pinyol. Els nens en tenien una de petita a dintre seu, i els grans una de grossa. Les dones la tenien a la panxa, i els homes al pit. Un tenia la mort, i això us donava una dignitat peculiar i un orgull callat."
Malte va explicant les seves vivències, els viatges que ha fet i la seva evolució personal esdevenint individu, allunyant-se del seu entorn familiar:
"¿No és potser el més propi de nosaltres allò que més desconeixem?"
  I així cap al final del llibre reflexiona sobre l'amor en la vida, homenatja sobretot a la dona i la capacitat d'amar d'aquelles dones poetesses que escrivien sobre l'amor ("per a vosaltres la primavera era, en el millor dels casos, una continuació") i que morien d'amor. Reivindica estimar per sobre de sentir-se estimat, però reconeixent també la necessitat de saber deixar-se estimar:
"Vaig dir-me que tothom tenia, naturalment, la llibertat de fer-se caselles i obrir i tancar etapes a la vida, però que això eren pures il.lusions. I vaig veure clar que jo era massa maldestre per poder-me imaginar cap segment d'aquesta mena. Cada vegada que ho vaig provar, la vida em va demostrar que no en sabia res. I si m'entestava a creure que la meva infància quedava enrere, en aquell mateix instant se'm feia fonedís tot l'esdevenidor, i només em restava sota els peus allò que era indispensable, ni més ni menys, per quedar dret, com un soldat de plom."
"Quina raó no tenia aquella amant quan deia que la unió no volia dir altra cosa que un augment de solitud; quan va traspassar la fi temporal de la carnalitat amb la seva mira d'abast inexhaurible..."
"Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d'oli inesgotable. Haver estat estimat és passar; estimar és quedar-se"
Al final reflexiona entorn a la figura del fill pròdig, que després de fugir de l'entorn familiar, torna ja diferent i ja no sap si els altres seran capaços d'estimar-lo de nou, però sabent que ja ha esdevingut ell mateix. Després de llegir el llibre m'ha acompanyat aquella sensació de haver entés alguna cosa nova, d'haver aprés a mirar, com diu el mateix Rilke al començament del llibre. En definitiva, una sensació d'estar viu.
"¿Renunciarà a esdevenir allò que solament podria molestar aquells de la família que tenen un cor feble?"

"De les arrels del seu ésser va créixer la planta, ferma i resistent a l'hivern, d'una alegria fecunda. Es lliurava de ple a abastar els racons de la seva vida interior; no volia passar res per alt perquè no dubtava que el seu amor era pertot i hi creixia. Sí: l'enteniment de la seva ànima va arribar tan lluny que es va resoldre a recuperar el més imporant de tot allò que li havia mancat en altre temps, coses que de fet havia deixat per a més endavant. Pensava sobretot en la infantesa; com més assossegat hi pensava, més inacabada li semblava; tots els seu records tenien la vaguetat dels pressentiments, i que fossin cosa del passat els feia gairebé futurs. Assumir tot el passat encara un cop, i per fi de debò; aquest era el motiu pel qual l'home que s'havia fet estrany tornava a casa. No sabem si va quedar-s'hi; només sabem que hi va tornar".

Les veus del Pamano

Preparant una exposició sobre escoles rurals, Tina troba el diari d'un mestre de Torena (Pirineu pallarès), el poble on es desenvolupa la trama, que va col.laborar amb els maquis. A partir de la descoberta, el llibre ens va mostrant la història en diferents temps, el present de la Tina, el passat del mestre i tots els personatges que conformen aquesta història que parla de mentides, d'odis i de lluites: sobretot la lluita per la veritat. La novel.la reflecteix la misèria moral del franquisme (la col.laboració de l'església i l'abús de poder dels que van guanyar la guerra i es van enriquir gràcies a aquesta).  És d'aquelles novel.les que enganxen i et mantenen hores davant del llibre. L'estil literari de l'autor, Jaume Cabré, i la utilització que fa de les veus dels protagonistes fan de la novel.la una autèntica troballa: una bona història amb una qualitat literària que et manté a l'expectativa durant tota la lectura. Què més pot demanar el lector?

"...Si ho llegeixes és que no he sobreviscut per poder estripar el quaderns abans que t'arribin. Saps? Hi ha estrelles que són tan lluny de nosaltres, que passen anys i anys fins que no ens n'arriba la seva llum. Tants anys, filleta, que la llum que rebem avui potser va sortir de l'estrella abans que l'home fos a la Terra. Com la llum de les galàxies llunyanes, la meva veu, si tinc sort, arribarà a tu quan ja farà temps que seré mort. Som com estels, filleta. La distància ens fa ser estrelles com punxes dalt del cel fosc.

Al Faro, Virginia Wolf

La novela cuenta la historia de la familia Ramsey en la isla escocesa de Skye, en el periodo de entreguerras. El rumor del mar, la presencia insomne del faro, la guerra, la muerte, el erotismo o el paso del tiempo se entreveran en la larga conversación de la novela formando un oleaje de símbolos, palabras e imágenes. La prosa poética, de una sensibilidad característica de la autora, convierten su lectura en una experiencia literaria única, donde el mundo interno de los personajes, sus voces, te llevan a tu propio mundo interno, a una mirada sobre ti mismo y lo que te rodea.

"...ella no aspiraba al conocimiento, sino a la unidad, no quería descifrar las inscripciones de las tablas, ni nada que pudiera escribirse en un lenguaje humano, sino alcanzar la intimidad en sí misma, que es una forma de conocimiento, había pensado mientras apoyaba la cabeza en la rodilla de la señora Ramsay."

"Cuando la vida se subsume por un instante, la experienca parece carecer por completo de límites. Y ella suponía que todo el mundo tenía aquella sensación de disponer de recursos ilimitados: uno tras otro, ella, Lily, Augustus Carmichael debían darse cuenta de que nuestra apariencia, las cosas por las que se nos conoce, es meramente pueril. Por debajo todo es oscuro, vasto y de una profundidad insondable; solo de vez en cuando salimos a la superfície y eso es lo que ven los demás (...) Por experiencia sabía que es imposible descansar siendo uno mismo (hizo un hábil movimiento con las agujas), y que es preciso convertirse antes en una cuña de oscuridad."

"Además la primavera, dulcificada y aquiesciente, se envolvía en su manto entre el zumbido de las abejas y el baile de los mosquitos, velaba sus ojos, apartaba la cabeza y, entre sombras pasajeras y chaparrones, parecía hacerse cargo de todos los pesares de la humanidad."

"Y a Lily le pareció que en eso consistía la tragedia: no en paños mortuorios, ceniza y mortajas, sino en niños coaccionados y con el ánimo quebrantado."

Blankets

És el segon còmic que llegeixo de Craig Thompson, el primer Adiós Chunky Rice, ja em va impregnar de la seva tristesa i malenconia, un relat sobre la pèrdua i el pas del temps. Ara amb Blankets es repeteix el mateix paràmetre però amb una història més consistent i autobiogràfica: una història d'amor i de creixement personal de l'autor, amb moltes referències oníriques i una sensibilitat que impregna tot el text, els dibuixos i la història. Més que explicar l'argument faré referència a la sensació que em deixa. És un llibre que transmet amor, un cant a la vida des de la veritat: el dolor, la pèrdua de la inocència i els records. Però sobretot hi ha una història d'amor impregnada de la influència que el catolicisme ha marcat a l'autor, hi ha moltes referències a la Biblia, la repressió i la incomprensió que es superen per aquest mateix amor: el saber-se estimat i estimar als altres. És d'aquells llibre que t'omple l'ànima com quan descobreixes aquell poema que sembla escrit per a tu, perquè et sents identificat, i, potser, et ploren els ulls.

"Que satisfacción produce dejar una marca en una superfície en blanco (la nieve). El dibujar un mapa de mis movimientos sin que importe que no sea para siempre".

Esmorzar al Tiffanny's

La novel.la se centra en el personatge de Holly Golightly, una buscavidas que es relaciona amb el "famoseo" novaiorqués dels anys 50. El seu veí és qui ens narra en primera persona qui és i com és aquest personatge. És una novel.la divertida, entranyable en la que juntament amb el narrador vas coneixent i estimant a la Holly, fins familizaritzar-te amb el personatge i les seves aventures.
"No estimeu mai cap animal salvatge, senyore Bell -li aconsellà la Holly-. No convé de donar el cor a una cosa salvatge; com més li doneu, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. Acabaríeu això, senyor Bell, si us enamoréssiu d'una bestiola salvatge. Acabaríeu mirant al cel."
"No, no seriosament. L'amor hauria de ser una cosa ben lliure. Ho penso de debó, ara que m'he fet una idea del que és..."

Sobre héroes y tumbas

Sobre héroes y tumbas es de aquellas novelas que hablan del alma, que van más allá de los hechos para hablar del ser humano en esencia. De nuestra miserias, de nuestros miedos, del dolor y del amor. La novela comienza con la noticia, recogida en el diario, del suicidio de Alejandra y su padre, en un incendio provocado, la noche de San Juan. A continuación se inicia la novela, dos años antes, con el primer encuentro entre Martín y Alejandra, los protagonistas principales que se enamoran. Será ésta una relación tormentosa que llevará a Martín a crecer a base del sufrimiento que le produce el amor por Alejandra y todo lo que la rodea. En una especie de laberinto que le llevará a intentar entender el por qué de su amor. Una novela llena de símbolos, de lecturas, de arquetipos que Ernesto Sabato, su autor, es capaz de hacernos sentir con un poderoso dominio del lenguaje.
Unos fragmentos:
"Siempre -decía- llevamos una máscara, una máscara que nunca es la misma sino que cambia para cada uno de los papeles que tenemos asignados en la vida: la del profesor, la del amante, la del intelectual, la del marido engañado, la del héroe, la del hermano cariñoso. Pero ¿qué máscaras nos ponemos o qué máscara nos queda cuando estamos en soledad, cuando creemos que nadie, nadie, nos observa, nos controla, nos escucha, nos exige, nos suplica, nos intima, nos ataca? Acaso el carácter sagrado de ese instante se deba a que el hombre está entonces frente a la Divinidad, o por lo menos ante su propia e implacable conciencia. Y tal vez nadie perdone el ser sorprendido en esa última y esencial desnudez de su rostro, la más terrible y la más esencial de las desnudeces, porque muestra el alma sin defensa..."
"...De todos modos pasé aquellas vacaciones mirando mi pueblo sin verlo. Tenían que transcurrir muchos años, sufrir yo muchos golpes, perder grandes ilusiones y conocer multitud de gente para recuperar en cierto modo a mi padre y a mi pueblo natal; ya que siempre el camino hacia lo más íntimo es un largo periplo que pasa por seres y universos..."