Arrels

Quan vaig arribar a aquell poble desert m’esparverí. Des de la plaça, llunyana, una ràdio portàtil emetia un soroll penetrant. Una portalada oberta em convidava a la foscor: dintre sentia una escalfor maternal. Al fons, una clariana il·luminava els meus morts.

Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi feliç

La novel·la Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi feliç de Muriel Villanueva és la història d’una filla que ens porta de la mà per la història de la seua família. Una família quasi com qualsevol altra, i dic quasi perquè la formen dues mares. L’autora relata des de la veu de la filla i una germana aquesta història en diferents èpoques. La veu de la germana petita és la veu optimista, normalitzada, que es prepara per la boda de les seues mares, la que comença el relat. Però la veu que ens acompanya la resta de la novel·la, caminant enrere en el temps, és la de la filla gran que va creixent amb la veu petita, perquè no pot dir als quatre vents que té dues mares. En la trajectòria de la seua família ens mostra la vulnerabilitat en la que creixen els fills de les parelles de lesbianes i gais: la desprotecció en la que viuen tant els fills com els companys o les companyes. Una situació que s’acaba amb l’aprovació de la llei de matrimonis homosexuals al regularitzar la situació de tantes famílies que convivien amb tots nosaltres, amb la normalitat del dia a dia, però amb la foscor d’una societat que mirava cap a l’altra banda, desprotegint als infants nascuts en aquestes famílies. Recorde en absurdes (dic absurdes, perquè haurien de ser innecessàries) discussions sobre el dret a l’adopció, en les que sempre sortia l’opinió en defensa dels nens adoptats: què serà d’ells si els poden adoptar parelles homosexuals? Doncs, ja veus, ens ho diu la història d’aquesta família quasi feliç, seran reconeguts. Sí, la societat reconeixerà la seua família, per abandonar el quasi. I les parelles podrem, si volem, adoptar els nostres fills. Gràcies Muriel per aquesta novel.la: perquè la literatura és també un testimoni de la vida real, una mirada necessària, imprescindible per a mi, al món.

Bélver Yin

Un relat que parla de la vida de dos germans bessons i de la dualitat home-dona, la força del ying i la del yang. La pròpia identitat com una casa plena de miralls on la nostra imatge es desfigura fins a l’infinit. Cada pasa endavant una mort, una lluita per arribar a reconèixer-se en un mateix, en les  nostres misèries, baixant al pou més obscur. Una novel.la que celebra la vida, el desig, la sexualitat i el destí. Envoltada de l’atmòsfera de l’orient: la Xina dels anys 30 i la filosofia taoista.

La primera novel.la de l’escriptor Jesús Ferrero, publicada en 1981, que es va convertir en una obra mítica dels anys vuitanta dintre del que es va anomenar “Nueva Narrativa”. Un autor del que ja havia llegit “El último banquete” on es poden entreveure alguns del temes que tracta en aquesta primera novel.la, com ara els vincles entre germans i l’incest.

Aquí us deixe alguns fragments, tots ells, com tota la novel.la, impregnats per una prosa força poètica, que fa de la seua lectura, a més, una experiència estètica: t'introdueix en l'ambient de les escenes quasi participant d'elles, com quan la protagonista balla per a un grup d'estrangers, en el que jo era un estranger més.

"Los días que sucedieron a la visita de Nitya, Sum Kief tuvo la oportunidad de darse cuenta de lo poco que se conocía a sí mismo. ¿De qué les habían servido entonces los años de reclusión monástica y su posterior errancia por China? Para nada, pues ahora veía que esa conformidad con el destino que creyó haver conquistado era una ilusión".

"Whittlesey pensaba que para despojarse de aquel fardo de fisonomías yertas debía afrontar el riesgo y la oscuridad. Oriente representaba para él esa oscuridad y esa lejanía: perderse en ciudades viscosas como ciénagas, soportar el sofoco de las largas travesía marítimas, enfrentarse a la desdicha una y  otra vez".

"Esa creencia que tuvo hace años de que al fin iba a conocer la plenitud de la vida era una estupidez inmensa y lo mejor para él sería olvidarla. Tal plenitud no esta en él ni estaría ya nunca, pero podía estar en otro..."

"Un antiguo filósofo confesaba, con melancolía, que había estado buscándose a sí mismo, para más tarde decir que por mucho que exploremos nuestra mente nunca hallaremos sus verdaderos fondos; por eso yo prefiero moverme en las superficies y desdeño las miradas abisales, ni siquiera ya me busco, y no creo que ninguna de mis personalidades sea más apreciable que las que he tenido o que tendré".

Primavera, estiu, etcètera

Ho he passat molt bé llegint aquest llibre de Marta Rojals, m’ha enganxat la trama i he gaudit del retrat que fa d’un poble petit de l’Ebre. La veu dels personatges  amb el parlar típic de l’Ebre, que tant em recorda al valencià, les dinàmiques del poble, que tant em recorda al meu poble, i les generacions que hem viscut als pobles i hem hagut de marxar a estudiar fora, i fora hem creat la nostra vida. Com ens relacionem amb el nostre lloc d’origen, amb la família que queda al poble, amb els amics d’adolescència. Com de vegades aquestes distàncies no ho són tant i comences a valorar de nou, amb una altra mirada, el lloc que vas deixar però què, t’agrade o no, forma part de tu mateix. I les referència musicals, Joy Division, The Cure, que els que hem viscut l’adolescència als vuitanta coneguem inevitablement. Una novel·la amb la que rius, amb la que t’emociones i amb la que et reconeixes.

A la recerca del temps perdut 2ª part: A l'ombra de les noies en flor

Deixe uns fragments de la segona part de "A la recerca del temps perdut" en la traducció del mallorquí  Jaume Vidal Alcover (Columna Edicions, Bcn, 1990). Tota una experiència literària i vital, densa en alguns moments però intensa en altres, ara toca enfrontar-se a la tercera part, mentrestant farem alguna abans de continuar.

...Això és així en tots els escriptors: la bellesa de les seves frases és imprevisible, com ho és la d’una dona que encara no coneixem ; és creació, ja que s’aplica a un objecte exterior en el qual pensen –i no a ells- i que encara no han expressat.

La imitació purament formal de la realitat no és més que buid i uniformitat (la vertadera varietat és en aquesta plenitud d’elements reals i inesperats, en la branca carregada de flors blaves que sorgeix, inesperadament, de la bardissa primaveral que semblava ja reblida...

Però el geni, fins i tot el gran talent, no prové tant d’elements intel·lectuals i d’afinació social superior als d’altri, com de la facultat de tranformar-los, de transposar-los... Igualment els que produeixen obres genials, no són els que viuen en l’ambient més delicat, els qui tenen la conversa més brillant, la cultura més àmplia, sinó els que han tingut el poder, deixant bruscament de viure per si mateixos, de fer la seva personalitat semblant a un mirall, de tal manera que la seva vida, tan mediocre com pugés ésser mundanament i, fins i tot, en un cert sentit intel·lectualment, s’hi reflectís, ja que el geni consisteix en el poder de reflectir, i no en la quantitat intrínseca de l’espectacle reflectit.

El que ens fa feliços és la presència dins el cor de qualque cosa inestable, que maldam perpètuament per mantenir i de la qual no ens adonam gairebé fin que no se’ns desplaça. En realitat, en l’amor hi ha un patiment constant, que l’alegria neutralitza, fa virtual, ajorna, però que pot convertir-se en el que seria si no s’hagués obtengut el que es desitjava, és a dir atroç.

Tots estem obligats, per fer suportable la realitat, a mantenir dins nosaltres algunes petites follies.

Desgraciadament la nostra complaent obstinació a no veure el defecte del nostre amic és superada per la que ell posa a donar-s’hi a causa del seu encegament o del que presta als altres. Perquè ell no el veu o creu que no el veuen. Com que el risc de desagradar ve sobretot de la dificultat d’apreciar el que passa o no desapercebut, almenys per prudèncno s’hauria de parlar mai d’un mateix, perquè és un tema en el que no es pot estar segur que la visió dels altres i la nostra pròpia concordin mai.

Va preferir, doncs, (Elstir, pintor amic de Marcel el narrador-protagonista) a les paraules que haurien pogut venjar el seu amor propi, les que em podien instruir. “No hi ha cap home, per savi que sigui –em va dir-, que en una certa època de la seva joventut no hagi pronunciat paraules, o fins i tot duit una vida, el record de les quals no li sigui desagradable i que desitjaria que fos abolit. Però no li ha de saber un greu absolut, perquè un pot estar segur d’haver esdevengut un savi, en la mesura que això és possible, més que si ha passat per totes les encarnacions ridícules o odioses que han de precedir aquesta darrera encarnació. Jo sé que hi ha joves, fills i néts d’homes distingits, als quals els seus preceptors els ha n ensenyat la noblesa de l’esperit i l’elegància moral des que anaven a col·legi. Potser no tenen res a suprimir de la seva vida i podrien publicar i firmar tot el que han dit, però són pobres d’esperit, descendents sense força de doctrinaris, la saviesa dels quals és negativa i estèril. La saviesa no es rep, cal descobrir-la un mateix després d’un trajecte que no pot fer ningú per nosaltres, que ningú no ens pot estalviar, perquè és un punt de vista sobre les coses. Les vides que admireu, les actituds que trobeu nobles no han estat disposades pel pare de família o pel preceptor, han estat precedides per començaments ben diferents, influïdes com han estat pel que regnava al seu voltant de mal o de banalitat. Representen un combat i una victòria. Comprenc que la imatge del que hem estat en un primer període ja no sigui reconeixedora i que sigui, en tot cas, desagradable. No l’hem de renegar, tanmateix, perquè és un testimoni que vertaderament hem viscut, i és segons les lleis de la vida i de l’esperit que, dels elements comuns de la vida, de la vida dels tallers, de les capelletes artístiques si es tracta d’un pintor, hem extret qualque cosa que les depassa.”

Viatges d'estiu

Com que tinc el blog una mica abandonat he decidit fer un resum de les meues lectures estiuenques. Sí, perquè aquest estiu ha estat un estiu lector. Tot i que sempre enyore un bon viatge, aquest estiu el viatge principal han sigut els llibres.

Començaré per la tetralogia Antagonía, de Luis Goytisolo. Aquesta obra consta de les següents: Recuento, Los verdes de mayo hasta el mar, La cólera de Aquiles i Teoría del Conocimiento. Em van regalar fa uns mesos el llibre i esperava l'estiu per començar-lo. La primera part de la tetralogia, Recuento (l'única que he llegit completa) es centra en el personatge de Raúl Gamíndez, un jove universitari, a l'època de la postguerra. La ciutat de Barcelona esta molt present, així com la societat de l'època (anys 50 i 60 sobretot). La novel.la mostra la història de la  família de Raúl Gamíndez i de les seues relacions. Fa un retrat de la burgesia catalana de l'època i de la lluita antifranquista (básicament des del partit comunista), en la qual trobem sobretot joves universitaris, molts d'ells fills d'aquesta burgesia. Tot aquest retrat va acompanyat de llargues descripcions sobre la ciutat i els diferents espais. De manera que l'autor et va ubicant en l'espai físic i en la seva transformació. Personalment he gaudit mol d'aquest retrat de l'època, com també de les relacions entre els personatges: entre la família, entre els amics, i entre les parelles. Retrat marcat pel caràcter una mica cínic del personatge principal. Personatge que al llarg de la novel·la va despertant la seva vocació d'escriptor, que s'anirà mostrant en les altres parts de la novel·la. Ara mateix estic llegint la segona part de la tetralogia. En canvi, ha hagut parts de la novel·la que se m'han fet més feixugues, i, al meu humil parer, a vegades excessives, com són les llargues descripcions, pauses descriptives, que t'obliguen a mantenir una atenció major per seguir-la, i que, en alguns moments, difuminen l'acció. Però també trobo que és un element distintiu de la novel·la, i per a un coneixedor de la ciutat de Barcelona i de Cataluny, sempre té l'interès afegit dels canvis soferts, des del prisma actual, i que la novel·la ja anuncia clarament.

Aquí us deixo uns fragments:

“Llegar a las Ramblas era no sólo un cambio de calle sino también, y sobre todo, de estado de ánimo. Se percibía nada más dejar la plaza de Cataluña, por ejemplo, y dar los primeros pasos bajo la fluida riada de plátanos, pasear acomodándose al paso de los demàs, lento y apretado, en pleno juego de miradas buscadoras, de aproximaciones, de roces. Era un clima de ocio y calentura que no hacía sino espesarse cuando, más abajo, el paseo se estrechaba entre los puestos de flores y el aire calmado del largo atardecer olía tibiamente, como a lirios. La gente salía del trabajo y había algo como de ebriedad o fiebre en aquel ir y venir, la ropa leve, la piel transpirada, en aquel ir y venir sin rumbo fijo que tanto podía llevarles a los pórticos de la Plaza Real como a las tascas de Escudillers, a la derecha de las Ramblas, mientras de un modo imperceptible se encendían las primeras farolas, los primeros rótulos relampagueantes.”

“Sagrado Aborto, una obra en la que no parece sino que la burguesía barcelonesa hubiera querido no sólo reflejarse a sí misma sino, sobre todo, perpetuarse, proyectarse, darse permanencia, plasmar en piedra su futuro, como en un libro abierto situando a la familia en el centro de toda organización social, una familia que si por una parte reproduce el esquema de la Santísima Trinidad o unicidad de los tres -tres personas y una sola naturaleza- por otra es concebida a imagen y semejanza de su propio ideal familiar, con un padre que es más, mucho más que el hombre igual a cualquier otro que aparenta ser, un padre que es realmente el creador, el fundador, fuerza generadora por excelencia, y una madre de pureza inmaculada y, sobre todo, un hijo amado que, satisfaciendo las esperanzas en él puestas, tras superar una tras otra las pruebas que la vida le reserva, consolidarà definitivamente la empresa paterna, convirtiéndola en un verdadero imperio. Sólo que esta empresa bien podía no discurrir por los cauces previstos, bien podía ser arrollada por una empresa no ya distinta sino hasta opuesta, y cabía que aquel dias irae, dies illa, no fuera el esperado, mientras ese imperio caía ...”

“...el pasado, en fin, que hemos ido acarreando sobre nuestras espaldas, telaraña que envuelve y empolva y enmohece, relaciones que, no obstante, persisten y duran generalmente toda la vida, no tanto por miedo al hecho en sí de romperlas como a la soledad y desamparo que le siguen, a la libertad, de igual modo que lo que nos asusta no es tanto concebir de pronto el progreso como constelación, dibujo obtenido mediante el trazado de una línea imaginaria que enlaza estrellas seleccionadas caprichosamente, figuras, en definitiva, proyectadas por nosotros mismos. Lo que realmente asusta son las consecuencias que se derivan de esta idea en cuanto concepción del mundo.”

Mentrestant vaig llegir-me una biografia fotogràfica de Luís Cernuda. Ha estat molt interessant tornar a redescobrir aquest poeta i, per referència, altres de la seva generació. L'Espanya de la República i la de l'exili que va provocar la guerra. Però sobretot entrar en el món del poeta i tornar a gaudir de la seva poesia. He aprofitat per comprar-me el llibre La realidad y el deseo que recull la seva poesia, en mans del propi autor, des de 1924 a 1962. Ara és una de les lectures que m'acompanyen:

“Existo, bien lo sé,

Porque le transparenta

El mundo a mis sentidos

Su amorosa presencia.”

Però la gran satisfacció ha estat la lectura de la primera part de “A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swan.” de Marcel Proust. Feia temps que el tenia en ment però no trobava el moment. Ha estat la lectura més satisfactòria. La novel·la t'endinsa en el seu món de forma que quan deixes de llegir-la t'acompanya. Et deixa en un estat de pensament en el que t'identifiques en el narrador: com pensa el món que l'envolta; i t'envaeix l'enyorança d'un bon llibre, aquell sentiment que acompanya una prosa ben feta, poètica, el sentiment de què estàs gaudint d'alguna cosa gran. El món de Combray i de Guermantes i la gelosia de Swan, els amors que viu i en el que tots, en certa manera, ens podem identificar. Ara m'he reservat a la biblioteca la segona part i l'espere amb molt d'interès. Mentrestant he començat al segona part de Antagonía.

Un fragment de Proust:

“Perquè, per molt que tinguem la sensació d'estar sempre envoltats de la nostra ànima, no és com si es tractés d'una presó immòbil; més aviat ens veiem arrossegats amb ella en un perpetu impuls per sobrepassar-la, per assolir l'exterior, amb una mena de descoratjament, sentint sempre al nostre voltant la sonoritat idèntica que no és l'eco de fora, sinó el ressò d'una vibració interior. Intentem descobrir en les coses -que per això se'ns fan inestimables- el reflex que la nostra ànima hi ha projectat, i ens quedem decebuts en constatar que en la naturalesa apareixen desproveïdes de l'encant que revestien en el nostre pensament gràcies a la proximitat amb certes idees;...”

I ara una gran descripció (la veritat és que m'és difícil escollir fragments d'aquesta novel.la):

“Un copet al vidre, com si hi hagués impactat alguna cosa, seguit d'una ampla caiguda lleugera com de grans de sorra deixats anar des d'una finestra superior, després la caiguda estenent-se, regulant-se, adoptant un ritme, esdevenint fluida, sonora, musical, innumerable, universal: era la pluja.”

Per últim he aprofitat per llegir un assaig sobre escriptura, El sentit de la ficció, de Jaume Cabré. Una reflexió sobre l'art d'escriure: el procés creador des de la pràctica d'un escriptor de renom. M'ha resultat molt interessant com es planteja l'escriptor el procés de creació d'una novel·la. És interessant també com a lector entendre que hi ha darrere de l'elaboració d'un relat.

“...t'adones que el gran compromís que comences a adquirir no és amb una idea, amb una temàtica, amb una reflexió concreta... sinó amb la llengua. Per això els escriptors de llocs ben diversos de seguida s'entenen i en general es respecten. Ets tu sol davant de la llengua. I has de convertir en vida una idea a través de les paraules. Crec que aquesta és l'essència del comprimís artístic de l'escriptor.”

American Psycho

America Phsyco explica la història de Bateman: un psicòpata que des del seu deliri ens va mostrant els seus instints canníbals, la seva obsessió per assassinar prostitutes i vagabunds,per les marques, els diners, el físic. La novel.la està escrita en primera persona, la qual cosa ens permet anar entenent la ment del personatge i les seves relacions amb el món. Conforme va avançant el relat vas entenent d'on prové aquest personatge i com es relaciona amb els altres. Buid per dintre no sap estimar i no entén com pot ésser estimat. Quan intenta entendre el món que l'envolta torna a caure en la seva ànsia de sang i de tortura. El més interessant per mi ha estat aquest narrador en primera persona, que et va montant escenes i diàlegs complets entre els diferents protagonistes, i la crítica mordaç que fa dels yuppies americans dels vuitanta (la novel.la es publica l'any 1991). Et descriu una societat totalment hedonista, abocada als diners, les drogues (sobretot la cocaïna però també una ampla gamma d'antidepressius), la imatge, les relacions superficials, una visió masclista i misògina de les dones. En definitiva un crítica corrossiva i cruel dels rics nortamericans.

     "-Soy un asaltante profesional -he susurrado lascivamente por el teléfono inalámbrico-. Organizo violaciones. ¿Qué te parece? -Y he hecho una pausa antes de hacer ruido de chupeteos, gruñidos como de cerdo, y luego pregunto-: ¿Qué te parece, so puta?

     La mayoría de las veces podría asegurar que estaban asustadas, lo que me ha gustado mucho,  me ha permitido mantener una intensa y pulsante erección durante el tiempo que han durado las llamadas telefónicas, hasta que una de las chicas, Hilary Wallace, ha preguntado, impertérrita:

   -Papá, ¿eres tú? -Y todo el entusiasmo que sentía se ha venido abajo." 

     "Soy un ser humano no contingente. Mi personalidad es imprecisa y está sin formar, mi inhumanidad es profunda y persistente. Mi conciencia, mi piedad, mis esperanzas desaparecieron hace tiempo (probablemente en Harvard), si es que existieron alguna vez. No hay más barreras que cruzar. Todo lo que tengo en común con el incontrolado y el loco, el depravado y el malvado, todas las mutilaciones que he practicado y mi absoluta indiferencia hacia ellas, ahora lo he sobrepasado. Con todo, todavía me aferro a una sencilla y triste verdad: nadie está a salvo, nadie se ha redimido. Sin embargo, yo soy inocente. Debe asegurarse que cada modelo de conducta humana tiene cierta validez. ¿Es el mal algo que uno es? ¿O es algo que uno hace? Mi dolor es constante e intenso y no espero que haya un mundo mejor para nadie. De hecho quiero que mi dolor le sea inflingido a otros. No quiero que nadie escape..."