El poni roig de John Steinbeck

El que més m'agrada de El Poni Roig és clima que és capaç de crear l'autor i que envolta tot el llibre: el paisatge on es contextualitza cada història i les quotidianietats de cada dia que enfronten al personatge principal a la vida de la manera més directa però també més humana. El llibre consta de quatre contes amb el fil conductor dels personatges i el mateix escenari: una ranxo de Califòrnia. El tema principal del llibre és el salt de la infantesa al món adult, aquesta diferència de visions entre la infantesa i un món adult que ens converteix en menys humans. Aquest tema em recorda a un altre llibre La comèdia humana de W. Saroyan que vaig llegir fa uns anys i que us recomane (a aquell visitant accidental que puga llegir aquest blog), un llibre que encara desperta en mi intenses emocions. El poni roig és el primer llibre d'Stenbeick que he llegit, autor entre d'altres de El raïm de l'ira i de A l'Est de l'Eden, que després d'aquesta primera incursió en l'autor són lectures pendents.

Pedra de tartera de Maria Barbal

Una història contada a cau d'orella que parla d'un món que ja no hi és. La misèria, les poques paraules, ser dona aparentant constantment que no ets ningú i ho ets tot, i ets qui tira endavant. Però també viure en contacte amb la terra, amb les estacions de l'any, amb el sol i la lluna. A vegades veiem aquella gent que ha vingut de lluny a buscar-se la vida a aquestes terres, a aquest país, que vénen de zones rurals del Marroc, per exemple, i que intenten sortirse'n i els jutgem per com viuen, per la cultura que tenen i no ens adonem que no estem tant lluny uns dels altres potser cinquanta anys...que no són res, que no som res.

"...El Jaume em va dir que hauria pagat molt per poder anar a Barcelona com tia, que el preocupava el futur del país, la justícia. Va dir que estàvem abandonats a muntanya, que ningú no es recordava dels fills de la terra que vivíen tant lluny d'allí on es decidien totes les coses."

"Jo també em vaig sotmetre a aquella neteja de cap a peus, delerosa, com si m'haguessin embrutat el cos de sang i de por i de misèria, i després d'aquell bany no n'hagués de quedar gens. Llavors semblava que no comprenia que el mal no era a la pell ni als cabells ni a les ungles... I quan em vaig veure aquell cos tan prim amb els pits petits i amb el mugró espantat, vaig pensar una cosa egoista, que no tornaria a sentir-hi joia ni plaer, i que les persones ben mirat, érem ben poca cosa i que de vegades pensem que qui sap què som."

La Montaña Mágica de Thomas Mann

Fa un parell de mesos em vaig trobar fent una volta per una llibreria (d'aquell dies que entres per passar l'estona, però que et dius a tu mateix que no et compraràs cap llibre, que en tens molts de pendents, i que ja hi són les biblioteques) i vaig sortir amb un exemplar traduït al castellà de "La montaña mágica" de Thomas Mann. Vaig començar a llegir-lo un parell de setmanes després i em va sorprendre la capacitat d'introduir-te en l'obra, una escriptura (bona traducció evidentment, d'Isabel García Adánez) que t'endinsa en l'univers de l'obra i de l'autor en una reflexió sobre el temps i sobre l'Europa de principis del segle XX, la decadència de la burgesia, l'esperit de l'època i una reflexió sobre la condició humana. Novel.la filosòfica, realista en les descripcions més mínimes de manera que quasi formes part d'aquells diàlegs dels personatges sobre la condició de l'home marcada pel temps que els ha tocat viure, i que és en certa manera una reflexió sobre la nostra condició individual, sobre la mort i sobre l'amor, temes sempre actuals i inevitables en l'evolució de l'ésser humà.

Uns fragments:

"El hombre no sólo vive su vida personal como individuo, sino que, consciente o inconscientemente, también participa de la de su época y de la de sus contemporáneos, así que, por más que considerase las bases generales e impersonales de su existencia como bases inmediatas, dadas por naturaleza, y permaneciese alejado de la idea de ejercer cualquier crítica contra ellas, como era le caso del buen Hans Castorp, era muy posible que sintiese su bienestar moral ligeramentae afectado por sus defectos."

"Nos engañan como a unos ilusos; no hacemos sino girar en círculo con la esperanza de alcanzar una meta que, después de todo, ya es el punto de inflexión hacia otra cosa... Un punto de inflexión en un círculo sin salida... Porque todo son puntos de inflexión en el círculo, ninguno de ellos posee extensión, la curvatura del círculo no se puede medir, no existe el movimiento direccional, no existe la duración en ninguno de los puntos, y la eternidad no consiste en una línea que siempre apunta hacia delante, hacia delante, sino en un carrusel...¡Un carrusel!"

BRILLANTE PORVENIR

Sucede que el elogio de que he sido víctima
concluye.
Que me he detenido en una zona donde el revés
no cuenta
y se es apático al triunfo.
Yo la he soportado
porque sus cordeles y celajes son los de la
locura.
Ella me ratifica que mis oficios han sido torpes,
que no debo emprender.
Sus murmullos son fuegos que recorren,
que invitan a compartir el advenimiento de un nuevo
límite,
que hacen desaparecer la comprensión,
la sabiduría que sedujo y me hizo afirmar que el amor
acompañó mi ebriedad.
Mas, estas evidencias, estas sogas,
demuestran que había escalado en falso,
que yo era mío.
(José Barroeta "Todos han muerto" Candaya Editorial, Junio 2006)

Del Prólogo de Niebla de Miguel de Unamuno

¡Ah, si yo acertara, siguiendo su propósito, a acometer la historia de los que habiendo pensado escribir no llegaron a hacerlo! De su casta, de su índole son nuestros mejores lectores, nuestros colaboradores y coautores -mejor co-creadores-, los que al leer una historia como ésta se dicen: "¡Pero si esto le he pensado así yo antes! !Si a mí me ha ocurrido lo mismo!" ¡Cuán otros que esos presos de apabullante ramplonería que andan preocupados de lo que llaman la verosimilitud! O de los que creen vivir despiertos, ignorando que sólo está de veras despierto el que tiene conciencia de estar soñando, como sólo está de veras cuerdo el que tiene conciencia de su locura. Y "el que no confunde se confunde", como decía Víctor Gotti, mi pariente, a Augusto Pérez (personaje de Niebla)

El Dr. Jekyll y Mr. Hide

"He decidido llevar de ahora en adelante una vida de extremo aislamiento. No debes sorprenderte ni dudar de mi amistad si mi puerta se te cierra algunas veces. Debes tolerar que siga mi oscuro camino. Me he propiciado un castigo que no puedo si quiera mencionar. Pero si soy el mayor de los pecadores, también soy el mayor de los penitententes. No sospechaba yo que en la tierra hubiera lugar para tanto sufrimiento y tanto terror. No puedes hacer sino una cosa, Utterson, que es respetar mi silencio".

Primavera berlinesa

Sento en la teva abraçada de comiat la primavera de Berlín que es manifesta en els meus ulls plorosos. A fora de nosaltres fa un sol intens i el verd de la ciutat es revela salvatge, imitant una extensa forma de colors, tots els colors del verd... L'olor que recorre els carrers quan ja s'ha pos el sol, com a la primavera mediterrània la flor del taronger, embriaga els meus records d'aquests dies viscuts al teu costat. Surt la màgia de Berlín, aquella llibertat que es respira als carrers, als parcs- aquells oasis urbans- que t'obren la ciutat a la natura, la vida que es manifesta epicúria, frívola, però també intensa...com la vida mateixa a Berlín. Els carrers de Neukhöln m'apropen cada matí a aquella ciutat obrera, intercultural (turca sobretot) que desperta en mi aquella sensació de cosmopolitisme, sóc un més en aquell moment, no importa d'on vinc ni per què, puc perdre'm i sentir que no sóc ningú, que no tinc identitat, que ningú m'observa i és allà on compartisc moments importants en la meua vida, d'amistat entre germans. I així Berlin es cada vegada una ciutat diferent i una ciutat més estimada: nocturna i festiva, creativa, musical i lluminosa als parcs i carrers. La vida fa festa a Berlín cada primavera.