Fa anys vaig llegir Cartas a un joven poeta, també de Rilke, i ja em va impressionar la prosa tant delicada i poètica de l'autor. En aquest cas comença parlant de la misèria pròpia i aliena que envolta al jove Malte en el París de primers del segle XX. La primera part del llibre es centra en la visió del jove, alter ego de Rilke, d'aquest món que l'envolta i com es situa ell:
"Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s'atura al lloc on solia tenir terme. Tinc un interior que no coneixia. Ara tot hi fa cap. No sé què s'hi esdevé."
"el desig de tenir una mort pròpia es torna cada vegada més rar. Una mica més i serà tan rar com una vida pròpia. Déu meu, tot consisteix en això. Un arriba, u troba una vida, ja feta, només cal posar-se-la. Uns se'n volen anar, d'altres hi són obligats: és senzill:
voilà votre mort, monsieur. Un mor d'una manera o d'una altra; un mor de la mort que correspon a la malaltia que pateix."
"Abans se sabia (o potser ho imaginàvem) que portàvem la mort a dins, com la fruita el pinyol. Els nens en tenien una de petita a dintre seu, i els grans una de grossa. Les dones la tenien a la panxa, i els homes al pit. Un tenia la mort, i això us donava una dignitat peculiar i un orgull callat."
Malte va explicant les seves vivències, els viatges que ha fet i la seva evolució personal esdevenint individu, allunyant-se del seu entorn familiar:
"¿No és potser el més propi de nosaltres allò que més desconeixem?"
I així cap al final del llibre reflexiona sobre l'amor en la vida, homenatja sobretot a la dona i la capacitat d'amar d'aquelles dones poetesses que escrivien sobre l'amor ("per a vosaltres la primavera era, en el millor dels casos, una continuació") i que morien d'amor. Reivindica estimar per sobre de sentir-se estimat, però reconeixent també la necessitat de saber deixar-se estimar:
"Vaig dir-me que tothom tenia, naturalment, la llibertat de fer-se caselles i obrir i tancar etapes a la vida, però que això eren pures il.lusions. I vaig veure clar que jo era massa maldestre per poder-me imaginar cap segment d'aquesta mena. Cada vegada que ho vaig provar, la vida em va demostrar que no en sabia res. I si m'entestava a creure que la meva infància quedava enrere, en aquell mateix instant se'm feia fonedís tot l'esdevenidor, i només em restava sota els peus allò que era indispensable, ni més ni menys, per quedar dret, com un soldat de plom."
"Quina raó no tenia aquella amant quan deia que la unió no volia dir altra cosa que un augment de solitud; quan va traspassar la fi temporal de la carnalitat amb la seva mira d'abast inexhaurible..."
"Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d'oli inesgotable. Haver estat estimat és passar; estimar és quedar-se"
Al final reflexiona entorn a la figura del fill pròdig, que després de
fugir de l'entorn familiar, torna ja diferent i ja no sap si els altres
seran capaços d'estimar-lo de nou, però sabent que ja ha esdevingut ell
mateix. Després de llegir el llibre m'ha acompanyat aquella sensació de
haver entés alguna cosa nova, d'haver aprés a mirar, com diu el mateix
Rilke al començament del llibre. En definitiva, una sensació d'estar
viu.
"¿Renunciarà a esdevenir allò que solament podria molestar aquells de la família que tenen un cor feble?"
"De les arrels del seu ésser va créixer la planta, ferma i resistent a l'hivern, d'una alegria fecunda. Es lliurava de ple a abastar els racons de la seva vida interior; no volia passar res per alt perquè no dubtava que el seu amor era pertot i hi creixia. Sí: l'enteniment de la seva ànima va arribar tan lluny que es va resoldre a recuperar el més imporant de tot allò que li havia mancat en altre temps, coses que de fet havia deixat per a més endavant. Pensava sobretot en la infantesa; com més assossegat hi pensava, més inacabada li semblava; tots els seu records tenien la vaguetat dels pressentiments, i que fossin cosa del passat els feia gairebé futurs. Assumir tot el passat encara un cop, i per fi de debò; aquest era el motiu pel qual l'home que s'havia fet estrany tornava a casa. No sabem si va quedar-s'hi; només sabem que hi va tornar".
La lectura d'aquest còmic de Guy Delise, Crónicas de Jerusalén, ha estat un gaudi d'aquells que un es reserva a la capçalera del llit. El personatge del còmic, que representa que és el mateix autor que descriu la seva estada durant un any a Jerusalem, et va acompanyant i mostrant-te com veu i com viu Jerusalem. No exent d'humor i de tendresa el còmic et dona a conèixer, des de la quotidianeitat, com es la vida a la Ciutat Santa i als assentaments palestins. L'actitud del colons jueus i la quantitat d'absurditats que suposa desplaçar-se per Jerusalem per a poder arribar a un lloc, la barbaritat que suposa el mur, la convivència entre les diferents comunitats religioses, etc. Trobe que l'autor aconsegueix transmetre mitjançant el format còmic una visió bastant realista, i que hem de reivindicar que se sàpiga, del que està passant actualment a Palestina.
