Conte hindú

Una vegada, fa molts anys, hi havia dos monjos que s'inflingien tota mena de càstigs i mortififacions. Entre d'altres, es van obligar a travessar a peu l'Índia, d'un extrem a l'altre. I també a mantenir un silenci total, a no dir ni una sola paraula ni en somnis, durant els anys que durés el viatge. Ni un so. Però un dia, quan passaven per les ribes d'un riu, van sentir una dona que demanava auxili perquè s'ofegava en el corrent. El més jove es va llençar a l'aigua sense dir res, es va carregar la dona a l'esquena fins arribar a la riba, la va deixar a la sorra en silenci i els dos ascetes van seguir el seu camí calladament. Vet aquí que, al cap de mig any, o d'un, de sobte el jove va preguntar al seu company: Diguem, creus que vaig pecar per haver carregat aquella dona a l'esquena? I el seu company li contestà amb una pregunta: Per què, encara l'hi portes?

Viatge

Des d'aquest final de desembre del 38, mai no he sortit d'aquí, llevat tal vegada de pensament. I ja no ho faré. No perquè Israel sigui una meravella, no és això, sinó perquè ara crec que tots els viatges són una gran estupidesa: l'únic viatge del qual no tornes amb les mans buides és del viatge interior. Allà no hi ha ni fronteres ni duanes, pots arribar fins a les estrelles més llunyanes. O caminar per indrets que ja no existeixen, anar a veure a persones que ja no hi són. Fins i tot entrar a llocs que mai no han existit i que tal vegada mai no podrien existir, però on jo m'hi trobo bé. O, al menys, no m'hi trobo malament.

el dolor es inevitable, el sufrimiento es opcional

Vicent Andrés Estellès

PRIMERA SOLEDAD (fragment)
III

Nací en la misma cama donde ha muerto mi hija
-aún tenemos el mismo cuadro de San Antonio-
Esta misma mesita de noche y estas sillas.
La misma luna grande del armario ropero.
Fue aquí donde nací, entre estas mismas cosas.
Entre estas mismas cosas vino a morir mi hija.
En esa silla baja la mecía mi madre
llorando, sin creer que estuviese ya muerta.
En ese mismo espejo se miraba mi hija
en brazos de su madre: en la mesita estaba
vacío el vaso del último biberón:
en esa misma cama dejó un charquito de
sudor, la amortajaron. No se me olvidará.
(...)
A tientas voy, a tientas, con torpes manotazos.
Ya no me abro camino en un húmedo caos
de pelos y de sangre, de gritos y trilene.
Un clamor maternal me sube a la cabeza.
Acaso voy naciendo a la paternidad.
Acaso nazco a una manera de esperanza.

Ahora sí que soy padre. Amargamente padre.


TESTIMONI D'HORACI
XII
Penses en el pecat amb un espant recòndit.
Feia anys, feia segles que no ho pensaves. Brilla,
instantani, el pecat, amb un fulgor antic.
Una por infantil t'ha arraconat; intentes,
en va, cobrit-te els pits amb els braços, les mans.
És un espant remot, i és un instant només.
Ho saps, i veus el príncep, dalt els merlets, tot sol,
i cridaries, fort, però no pots cridar,
però no et pot oir, i agafes la cortina
bruscament amb la mà, ansiosament mires,
veus avançar la tarda, sents arribar la nit,
veus avançar la selva, lentament, implacable.
(De les Homílies d'Organyà)