divendres, 22 de febrer de 2013

L'Odissea d'Homer


Una de les lectures més excitants que he fet últimament ha estat l'Odissea en la fantàstica traducció de Joan Francesc Mira. La traducció està feta en versos hexàmetres que transmeten la musicalitat del poema de principi a fi, li donen vivacitat i et permeten seguir la història. La seua lectura m'ha portat (transportat) a un viatge per les aigües del mediterrani, les descripcions dels llocs i dels paisatges, la llum mediterrània. A la mitologia grega, en les referències als déus i deesses gregues, Atenea que té un paper principal guiant i ajudant a Ulisses i Posidó que li va posant entrebancs. A més a més llegir l'Odissea és llegir una novel.la d'aventures: la famosa escena de les sirenes, el monstres (el Cíclop, els lotòfags, Caribdis i Escil.la, la illa del sol,...), Circe enganyant a Ulisses i convertint els seus homes en porcs, l'arribada d'Ulisses al país dels feacis després de naufragar i totalment salvatjat, en una escena amb una sutilesa eròtica estupenda, on es troba a Nausica en el riu...Penèlope esperant l'arribada del home mentre va enganyant als pretendents i Telèmac que iniciarà el seu propi viatge en busca del pare, abandonant la seua infantesa. Una història que ens remet a moltes novel.les posteriors, pel.lícules on el viatge té un significat de procés de vida, de maduració, i el retorn a la llar. L'hospitalitat que és la raó de ser del poema, Ulisses és rebut en tots els llocs amb ofrenes i menjar, tret d'alguns llocs on l'ataquen, generalment llocs on no hi ha la condició humana de l'hospitalitat. L'hoste com la persona que et porta saviesa i notícies del món, potser un enviat dels déus. I els pretendents de Penèlope que abusant de l'hospitalitat acabaran morint en mans del gran arquer Ulisses. Recomane aquesta traducció per la seua vitalitat i capacitat de portar-te per la història des de la primera plana fins l'última. Un vertader plaer pels sentits i per l'esperit.

"Plora pel teu trist destí, sotmés a una dura vellesa.
Jo, igualment, he patit amb la mort el destí que em tocava:
no fou l'experta disparadora qui, dins de ma casa,
em va matar encertant-me amb els trets de les dolces sagetes,
ni va agafar-me cap malaltia d'aquelles que solen
arrabassar-nos la vida amb la dura feblesa dels cossos.
Fou l'enyorança per tu, gran Ulisses, i fou també l'ànsia
i la tendresa allò que em llevà la dolçor de la vida."

Cant XI (Ulisses ha baixat a l'hades i es troba amb sa mare)

Washington Square de Henry James

 La novel.la narra la relació d'un pare vidu,, un home intel.ligent i reconegut professionalment, i una filla, Catherine, que se'ns descriu com poc agraciada i senzilla. Aquesta relació pren un canvi quan la filla s'enamora de Morris, un home del qual se sospita, sobretot el pare, que és un caçafortunes. Entre aquesta relació farà de mitjancera la tia, Lavínia, que apostarà per la relació, més pel seu propi interès, se sent molt atreta per l'atractiu i personalitat de Morris, que per la seua neboda. El més interessant és com la relació de pare i filla va canviant al llarg de la novel.la: de l'admiració que sent la filla passarà a complir els seus deures com a filla formalment respectant la decisió de son pare però deixant d'admirar-lo i d'estimar-lo com l'estimava. Es produeix una mena de desvinculació cap al pare. La filla acaba veient al pare en la seva cara més fosca, superant la figura paterna i demostrant un caràcter molt més fort del que el pare esperava, evitant mostrar les seues emocions davant del pare. En aquest sentit he trobat molt interessant la història, l'evolució d'una relació en la que tots en major o menor mesura ens podem reconèixer. Els diàlegs són molt precisos i van mostrant l'evolució d'aquesta relació d'una manera excel.lent. El narrador és un omniscient que va donant la seua opinió, amb una veu pròpia i, a vegades, irònica, típic de la narrativa del XIX. El títol fa referència al barri novaiorquès on s'ubica la casa de la família protagonista, lloc on transcorre gran part de la novel.la.
"Catherine no comprendió que quería decir... si se proponía asustarla. De ser así, no podía haver elegido un lugar mejor: aquella hondonada adusta y melancólica, abandonada por la luz del verano, le dio la medida de su soledad. Miró en torno y se le heló el corazón. Por unos instantes su terror fue inmenso. Per no hallaba nada que decir, y se limitó a murmurar suavemente.
-Lo siento.
-Estás poniendo a prueba mi paciencia -continuó su padre-, y tendrías que conocerme mejor. No soy tan bueno. A pesar de mi apariencia tranquila en el fondo soy muy apasionado, y te aseguro que puedo ser muy duro."