dimecres, 26 de juny de 2013

Las penas del joven Werther

"Es cierto, tienes razón, querido amigo: las aflicciones de los hombres serían menores, si no se empeñaran -¡y Dios sabra´por qué los ha hecho así!- en rememorar con tanto afán los males pasados, en lugar de soportar un presente que les resulta indiferente."
"Todo en este mundo acaba por ser una bajeza, y un hombre que por voluntad de otro, sin que sea movido por su propio deseo, por su propia necesidad, se mate a trabajar por dinero o por alcanzar honores o lo que sea, siempre será un necio"
"¡Ah, vosotros los juiciosos!, exclamé sonriendo. ¡Pasión! ¡Embriaguez! ¡Enajenación! Os quedáis tan tranquilos, sin tomar parte. Vosotros, los hombres virtuosos, reprobáis al que bebe, abomináis del insensato, pasáis de largo como el sacerdote, y como los fariseos dais gracias a Dios por no haberos hecho como uno de ellos."
"¡Ah, qué vació! ¡Qué terrible vacío siento en medio de mi pecho! A menudo pienso: si sólo una vez, sólo una vez pudiera estrecharla contra este corazón, todo ese vació se colmaría."
"¡Levantar el telón y pasar al otro lado! ¡Eso es todo! ¿Y a qué esos miedos y titubeos? ¿Porque no se sabe cómo es todo allá atrás? ¿Porque de allí no se vuelve? Y, en fin, porque lo propio de nuestro espíritu es suponer que allí donde no sabemos nada concreto reinan el caos y las tinieblas".



dijous, 16 de maig de 2013

A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Guermantes




Cada volum de A la recerca del temps perdut és un viatge pel món proustià. En aquest tercer volum et sents part de la història. Ja tens memòria del personatge, de la seua vida, dels detalls que la conformen, del seu caràcter, la seua sensibilitat, la manera d’enfrontar-se a la vida. Le seues decepcions i enamoraments. En certa manera el veus crèixer i vas reconeixent-lo. El que més em crida l’atenció, com en els altre volums, és la capacitat de crear una atmosfera en la qual et submergeixes, i el llibre t’acompanya. La seua lectura impregna la teua mirada. Els detalls es fan més presents. Les metàfores que Proust va filant t’ajuden a comprendre’t a tu mateix. De fet, quan acabe un volum deixe que el temps passe per nodrir-me d’altres lectures. Però em quede amb la curiositat del que vindrà. I ara tinc pendent Sodoma i Gomorra, el següent volum.
En aquest volum el protagonista ens descobreix el món de l’aristocràcia de l’època. Quan aconsegueix formar part d’aquest món se n’adona de la perversitat, classisme i buidor que l’envolta. Un món en el que ell es relaciona com a artista i que alimenta el seu imaginari, i el que li provoca una gran decepció. I el reconeixement del personatge i narrador de la memòria: com ens traeix, com ens conforma, com, quan posseïm quelcom, perdem el seu atractiu, el seu interès.

“…Portam amb nosaltres les idees de “bellesa”, “amplitud d’estil”, “patètic”, que podem en rigor fer-nos la il·lusió de reconèixer en la banalitat d’un talent, d’una cara correctes, però el nostre esperit atent té al davant la insistència d’una forma de la qual no posseeix un equivalent intel·lectual, de la qual ha d’aclarir el desconegut. Sent un so agut, una entonació curiosament interrogativa. Es pregunta: “És bell? Això que sent, és admiració? És això la riquesa de colorit, la noblesa, el poder?”. I el que de nou li respon és una veu aguda, és un to curiosament qüestionador, és la impressió despòtica causada per un ésser que no es coneix, tot material, en la qual no s’ha deixat cap espai buit per l’”amplitud de la interpretació”. I a causa d’això són les obres vertaderament elles, si s’escolten sincerament, les que més ens han de decebre, perquè, en la col·lecció de les nostres idees, no n’hi ha cap que respongui a una impressió individual”…
“… que la veritat no té necessitat d’esser dita per esser manifestada, i que potser es pot recollir amb més seguretat, sense esperar les paraules i sense fer-ne ni tan sols compte, en mil signes exteriors, fins i tot en certs fenòmens invisibles, anàlegs en el món dels caràcters al que són, en la naturalesa física, els canvis atmosfèrics”.

“D’això se’n diu son de plom; sembla que un sigui, fins i tot durant alguns instants després que una son així hagi cessat, un simple homenet de plom. No som ningú. ¿Com, aleshores, cercant el seu pensament, la seva personalitat com qui cerca un objecte perdut, un acaba per retrobar el propi “jo” més aviat que cap altra cosa? ¿Per què, quan un es posa a pensar de nou, no és aleshores una altra personalitat diferent de l’anterior la que s’encarna en nosaltres? No es veu el qui dicta la tria ni perquè, entre els milions d’essers humans que un podria esser, és sobre el que era el dia abans que un posa justament la mà. ¿Què és el que ens guia, quan hi ha hagut vertaderament interrupció (sigui que la son hagi estat completa, o els somnis completament diferents de nosaltres)? Hi ha hagut mort de veres, com quan el cor ha deixat de bategar i unes traccions ritmades de la llengua ens reanimen. Sens dubte l’habitació, sols que l’haguéssim vista una vegada, desperta records que en té suspesos de més antics; o alguns dormien en nosaltres mateixos, i en prenem consciència. La resurrecció en despertar-nos –després d’aquest benèfic atac d’alienació mental que és la son- s’ha d’assemblar en el fons al que passa quan es retroba un nom, un vers, una tonada oblidats. I potser la resurrecció de l’ànima després de la mort és concebible com un fenomen de memòria”.


divendres, 22 de febrer de 2013

L'Odissea d'Homer


Una de les lectures més excitants que he fet últimament ha estat l'Odissea en la fantàstica traducció de Joan Francesc Mira. La traducció està feta en versos hexàmetres que transmeten la musicalitat del poema de principi a fi, li donen vivacitat i et permeten seguir la història. La seua lectura m'ha portat (transportat) a un viatge per les aigües del mediterrani, les descripcions dels llocs i dels paisatges, la llum mediterrània. A la mitologia grega, en les referències als déus i deesses gregues, Atenea que té un paper principal guiant i ajudant a Ulisses i Posidó que li va posant entrebancs. A més a més llegir l'Odissea és llegir una novel.la d'aventures: la famosa escena de les sirenes, el monstres (el Cíclop, els lotòfags, Caribdis i Escil.la, la illa del sol,...), Circe enganyant a Ulisses i convertint els seus homes en porcs, l'arribada d'Ulisses al país dels feacis després de naufragar i totalment salvatjat, en una escena amb una sutilesa eròtica estupenda, on es troba a Nausica en el riu...Penèlope esperant l'arribada del home mentre va enganyant als pretendents i Telèmac que iniciarà el seu propi viatge en busca del pare, abandonant la seua infantesa. Una història que ens remet a moltes novel.les posteriors, pel.lícules on el viatge té un significat de procés de vida, de maduració, i el retorn a la llar. L'hospitalitat que és la raó de ser del poema, Ulisses és rebut en tots els llocs amb ofrenes i menjar, tret d'alguns llocs on l'ataquen, generalment llocs on no hi ha la condició humana de l'hospitalitat. L'hoste com la persona que et porta saviesa i notícies del món, potser un enviat dels déus. I els pretendents de Penèlope que abusant de l'hospitalitat acabaran morint en mans del gran arquer Ulisses. Recomane aquesta traducció per la seua vitalitat i capacitat de portar-te per la història des de la primera plana fins l'última. Un vertader plaer pels sentits i per l'esperit.

"Plora pel teu trist destí, sotmés a una dura vellesa.
Jo, igualment, he patit amb la mort el destí que em tocava:
no fou l'experta disparadora qui, dins de ma casa,
em va matar encertant-me amb els trets de les dolces sagetes,
ni va agafar-me cap malaltia d'aquelles que solen
arrabassar-nos la vida amb la dura feblesa dels cossos.
Fou l'enyorança per tu, gran Ulisses, i fou també l'ànsia
i la tendresa allò que em llevà la dolçor de la vida."

Cant XI (Ulisses ha baixat a l'hades i es troba amb sa mare)

Washington Square de Henry James

 La novel.la narra la relació d'un pare vidu,, un home intel.ligent i reconegut professionalment, i una filla, Catherine, que se'ns descriu com poc agraciada i senzilla. Aquesta relació pren un canvi quan la filla s'enamora de Morris, un home del qual se sospita, sobretot el pare, que és un caçafortunes. Entre aquesta relació farà de mitjancera la tia, Lavínia, que apostarà per la relació, més pel seu propi interès, se sent molt atreta per l'atractiu i personalitat de Morris, que per la seua neboda. El més interessant és com la relació de pare i filla va canviant al llarg de la novel.la: de l'admiració que sent la filla passarà a complir els seus deures com a filla formalment respectant la decisió de son pare però deixant d'admirar-lo i d'estimar-lo com l'estimava. Es produeix una mena de desvinculació cap al pare. La filla acaba veient al pare en la seva cara més fosca, superant la figura paterna i demostrant un caràcter molt més fort del que el pare esperava, evitant mostrar les seues emocions davant del pare. En aquest sentit he trobat molt interessant la història, l'evolució d'una relació en la que tots en major o menor mesura ens podem reconèixer. Els diàlegs són molt precisos i van mostrant l'evolució d'aquesta relació d'una manera excel.lent. El narrador és un omniscient que va donant la seua opinió, amb una veu pròpia i, a vegades, irònica, típic de la narrativa del XIX. El títol fa referència al barri novaiorquès on s'ubica la casa de la família protagonista, lloc on transcorre gran part de la novel.la.
"Catherine no comprendió que quería decir... si se proponía asustarla. De ser así, no podía haver elegido un lugar mejor: aquella hondonada adusta y melancólica, abandonada por la luz del verano, le dio la medida de su soledad. Miró en torno y se le heló el corazón. Por unos instantes su terror fue inmenso. Per no hallaba nada que decir, y se limitó a murmurar suavemente.
-Lo siento.
-Estás poniendo a prueba mi paciencia -continuó su padre-, y tendrías que conocerme mejor. No soy tan bueno. A pesar de mi apariencia tranquila en el fondo soy muy apasionado, y te aseguro que puedo ser muy duro."

dimarts, 29 de gener de 2013

Arrels


Quan vaig arribar a aquell poble desert m’esparverí. Des de la plaça, llunyana, una ràdio portàtil emetia un soroll penetrant. Una portalada oberta em convidava a la foscor: dintre sentia una escalfor maternal. Al fons, una clariana il·luminava els meus morts.