dijous, 16 de maig de 2013

A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Guermantes




Cada volum de A la recerca del temps perdut és un viatge pel món proustià. En aquest tercer volum et sents part de la història. Ja tens memòria del personatge, de la seua vida, dels detalls que la conformen, del seu caràcter, la seua sensibilitat, la manera d’enfrontar-se a la vida. Le seues decepcions i enamoraments. En certa manera el veus crèixer i vas reconeixent-lo. El que més em crida l’atenció, com en els altre volums, és la capacitat de crear una atmosfera en la qual et submergeixes, i el llibre t’acompanya. La seua lectura impregna la teua mirada. Els detalls es fan més presents. Les metàfores que Proust va filant t’ajuden a comprendre’t a tu mateix. De fet, quan acabe un volum deixe que el temps passe per nodrir-me d’altres lectures. Però em quede amb la curiositat del que vindrà. I ara tinc pendent Sodoma i Gomorra, el següent volum.
En aquest volum el protagonista ens descobreix el món de l’aristocràcia de l’època. Quan aconsegueix formar part d’aquest món se n’adona de la perversitat, classisme i buidor que l’envolta. Un món en el que ell es relaciona com a artista i que alimenta el seu imaginari, i el que li provoca una gran decepció. I el reconeixement del personatge i narrador de la memòria: com ens traeix, com ens conforma, com, quan posseïm quelcom, perdem el seu atractiu, el seu interès.

“…Portam amb nosaltres les idees de “bellesa”, “amplitud d’estil”, “patètic”, que podem en rigor fer-nos la il·lusió de reconèixer en la banalitat d’un talent, d’una cara correctes, però el nostre esperit atent té al davant la insistència d’una forma de la qual no posseeix un equivalent intel·lectual, de la qual ha d’aclarir el desconegut. Sent un so agut, una entonació curiosament interrogativa. Es pregunta: “És bell? Això que sent, és admiració? És això la riquesa de colorit, la noblesa, el poder?”. I el que de nou li respon és una veu aguda, és un to curiosament qüestionador, és la impressió despòtica causada per un ésser que no es coneix, tot material, en la qual no s’ha deixat cap espai buit per l’”amplitud de la interpretació”. I a causa d’això són les obres vertaderament elles, si s’escolten sincerament, les que més ens han de decebre, perquè, en la col·lecció de les nostres idees, no n’hi ha cap que respongui a una impressió individual”…
“… que la veritat no té necessitat d’esser dita per esser manifestada, i que potser es pot recollir amb més seguretat, sense esperar les paraules i sense fer-ne ni tan sols compte, en mil signes exteriors, fins i tot en certs fenòmens invisibles, anàlegs en el món dels caràcters al que són, en la naturalesa física, els canvis atmosfèrics”.

“D’això se’n diu son de plom; sembla que un sigui, fins i tot durant alguns instants després que una son així hagi cessat, un simple homenet de plom. No som ningú. ¿Com, aleshores, cercant el seu pensament, la seva personalitat com qui cerca un objecte perdut, un acaba per retrobar el propi “jo” més aviat que cap altra cosa? ¿Per què, quan un es posa a pensar de nou, no és aleshores una altra personalitat diferent de l’anterior la que s’encarna en nosaltres? No es veu el qui dicta la tria ni perquè, entre els milions d’essers humans que un podria esser, és sobre el que era el dia abans que un posa justament la mà. ¿Què és el que ens guia, quan hi ha hagut vertaderament interrupció (sigui que la son hagi estat completa, o els somnis completament diferents de nosaltres)? Hi ha hagut mort de veres, com quan el cor ha deixat de bategar i unes traccions ritmades de la llengua ens reanimen. Sens dubte l’habitació, sols que l’haguéssim vista una vegada, desperta records que en té suspesos de més antics; o alguns dormien en nosaltres mateixos, i en prenem consciència. La resurrecció en despertar-nos –després d’aquest benèfic atac d’alienació mental que és la son- s’ha d’assemblar en el fons al que passa quan es retroba un nom, un vers, una tonada oblidats. I potser la resurrecció de l’ànima després de la mort és concebible com un fenomen de memòria”.