dissabte, 29 de desembre de 2012

Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi feliç



La novel·la Mares, i si sortim de l'armari? : la història d'una família quasi feliç de Muriel Villanueva és la història d’una filla que ens porta de la mà per la història de la seua família. Una família quasi com qualsevol altra, i dic quasi perquè la formen dues mares. L’autora relata des de la veu de la filla i una germana aquesta història en diferents èpoques. La veu de la germana petita és la veu optimista, normalitzada, que es prepara per la boda de les seues mares, la que comença el relat. Però la veu que ens acompanya la resta de la novel·la, caminant enrere en el temps, és la de la filla gran que va creixent amb la veu petita, perquè no pot dir als quatre vents que té dues mares. En la trajectòria de la seua família ens mostra la vulnerabilitat en la que creixen els fills de les parelles de lesbianes i gais: la desprotecció en la que viuen tant els fills com els companys o les companyes. Una situació que s’acaba amb l’aprovació de la llei de matrimonis homosexuals al regularitzar la situació de tantes famílies que convivien amb tots nosaltres, amb la normalitat del dia a dia, però amb la foscor d’una societat que mirava cap a l’altra banda, desprotegint als infants nascuts en aquestes famílies. Recorde en absurdes (dic absurdes, perquè haurien de ser innecessàries) discussions sobre el dret a l’adopció, en les que sempre sortia l’opinió en defensa dels nens adoptats: què serà d’ells si els poden adoptar parelles homosexuals? Doncs, ja veus, ens ho diu la història d’aquesta família quasi feliç, seran reconeguts. Sí, la societat reconeixerà la seua família, per abandonar el quasi. I les parelles podrem, si volem, adoptar els nostres fills. Gràcies Muriel per aquesta novel.la: perquè la literatura és també un testimoni de la vida real, una mirada necessària, imprescindible per a mi, al món.

divendres, 21 de desembre de 2012

Bélver Yin



Un relat que parla de la vida de dos germans bessons i de la dualitat home-dona, la força del ying i la del yang. La pròpia identitat com una casa plena de miralls on la nostra imatge es desfigura fins a l’infinit. Cada pasa endavant una mort, una lluita per arribar a reconèixer-se en un mateix, en les  nostres misèries, baixant al pou més obscur. Una novel.la que celebra la vida, el desig, la sexualitat i el destí. Envoltada de l’atmòsfera de l’orient: la Xina dels anys 30 i la filosofia taoista.
La primera novel.la de l’escriptor Jesús Ferrero, publicada en 1981, que es va convertir en una obra mítica dels anys vuitanta dintre del que es va anomenar “Nueva Narrativa”. Un autor del que ja havia llegit “El último banquete” on es poden entreveure alguns del temes que tracta en aquesta primera novel.la, com ara els vincles entre germans i l’incest.
Aquí us deixe alguns fragments, tots ells, com tota la novel.la, impregnats per una prosa força poètica, que fa de la seua lectura, a més, una experiència estètica: t'introdueix en l'ambient de les escenes quasi participant d'elles, com quan la protagonista balla per a un grup d'estrangers, en el que jo era un estranger més.

"Los días que sucedieron a la visita de Nitya, Sum Kief tuvo la oportunidad de darse cuenta de lo poco que se conocía a sí mismo. ¿De qué les habían servido entonces los años de reclusión monástica y su posterior errancia por China? Para nada, pues ahora veía que esa conformidad con el destino que creyó haver conquistado era una ilusión".

"Whittlesey pensaba que para despojarse de aquel fardo de fisonomías yertas debía afrontar el riesgo y la oscuridad. Oriente representaba para él esa oscuridad y esa lejanía: perderse en ciudades viscosas como ciénagas, soportar el sofoco de las largas travesía marítimas, enfrentarse a la desdicha una y  otra vez".

"Esa creencia que tuvo hace años de que al fin iba a conocer la plenitud de la vida era una estupidez inmensa y lo mejor para él sería olvidarla. Tal plenitud no esta en él ni estaría ya nunca, pero podía estar en otro..."

"Un antiguo filósofo confesaba, con melancolía, que había estado buscándose a sí mismo, para más tarde decir que por mucho que exploremos nuestra mente nunca hallaremos sus verdaderos fondos; por eso yo prefiero moverme en las superficies y desdeño las miradas abisales, ni siquiera ya me busco, y no creo que ninguna de mis personalidades sea más apreciable que las que he tenido o que tendré".

dilluns, 10 de desembre de 2012

Primavera, estiu, etcètera




Ho he passat molt bé llegint aquest llibre de Marta Rojals, m’ha enganxat la trama i he gaudit del retrat que fa d’un poble petit de l’Ebre. La veu dels personatges  amb el parlar típic de l’Ebre, que tant em recorda al valencià, les dinàmiques del poble, que tant em recorda al meu poble, i les generacions que hem viscut als pobles i hem hagut de marxar a estudiar fora, i fora hem creat la nostra vida. Com ens relacionem amb el nostre lloc d’origen, amb la família que queda al poble, amb els amics d’adolescència. Com de vegades aquestes distàncies no ho són tant i comences a valorar de nou, amb una altra mirada, el lloc que vas deixar però què, t’agrade o no, forma part de tu mateix. I les referència musicals, Joy Division, The Cure, que els que hem viscut l’adolescència als vuitanta coneguem inevitablement. Una novel·la amb la que rius, amb la que t’emociones i amb la que et reconeixes.

dijous, 15 de novembre de 2012

A la recerca del temps perdut 2ª part: A l'ombra de les noies en flor

Deixe uns fragments de la segona part de "A la recerca del temps perdut" en la traducció del mallorquí  Jaume Vidal Alcover (Columna Edicions, Bcn, 1990). Tota una experiència literària i vital, densa en alguns moments però intensa en altres, ara toca enfrontar-se a la tercera part, mentrestant farem alguna abans de continuar.


...Això és així en tots els escriptors: la bellesa de les seves frases és imprevisible, com ho és la d’una dona que encara no coneixem ; és creació, ja que s’aplica a un objecte exterior en el qual pensen –i no a ells- i que encara no han expressat.

La imitació purament formal de la realitat no és més que buid i uniformitat (la vertadera varietat és en aquesta plenitud d’elements reals i inesperats, en la branca carregada de flors blaves que sorgeix, inesperadament, de la bardissa primaveral que semblava ja reblida...

Però el geni, fins i tot el gran talent, no prové tant d’elements intel·lectuals i d’afinació social superior als d’altri, com de la facultat de tranformar-los, de transposar-los... Igualment els que produeixen obres genials, no són els que viuen en l’ambient més delicat, els qui tenen la conversa més brillant, la cultura més àmplia, sinó els que han tingut el poder, deixant bruscament de viure per si mateixos, de fer la seva personalitat semblant a un mirall, de tal manera que la seva vida, tan mediocre com pugés ésser mundanament i, fins i tot, en un cert sentit intel·lectualment, s’hi reflectís, ja que el geni consisteix en el poder de reflectir, i no en la quantitat intrínseca de l’espectacle reflectit.

El que ens fa feliços és la presència dins el cor de qualque cosa inestable, que maldam perpètuament per mantenir i de la qual no ens adonam gairebé fin que no se’ns desplaça. En realitat, en l’amor hi ha un patiment constant, que l’alegria neutralitza, fa virtual, ajorna, però que pot convertir-se en el que seria si no s’hagués obtengut el que es desitjava, és a dir atroç.

Tots estem obligats, per fer suportable la realitat, a mantenir dins nosaltres algunes petites follies.

Desgraciadament la nostra complaent obstinació a no veure el defecte del nostre amic és superada per la que ell posa a donar-s’hi a causa del seu encegament o del que presta als altres. Perquè ell no el veu o creu que no el veuen. Com que el risc de desagradar ve sobretot de la dificultat d’apreciar el que passa o no desapercebut, almenys per prudèncno s’hauria de parlar mai d’un mateix, perquè és un tema en el que no es pot estar segur que la visió dels altres i la nostra pròpia concordin mai.

Va preferir, doncs, (Elstir, pintor amic de Marcel el narrador-protagonista) a les paraules que haurien pogut venjar el seu amor propi, les que em podien instruir. “No hi ha cap home, per savi que sigui –em va dir-, que en una certa època de la seva joventut no hagi pronunciat paraules, o fins i tot duit una vida, el record de les quals no li sigui desagradable i que desitjaria que fos abolit. Però no li ha de saber un greu absolut, perquè un pot estar segur d’haver esdevengut un savi, en la mesura que això és possible, més que si ha passat per totes les encarnacions ridícules o odioses que han de precedir aquesta darrera encarnació. Jo sé que hi ha joves, fills i néts d’homes distingits, als quals els seus preceptors els ha n ensenyat la noblesa de l’esperit i l’elegància moral des que anaven a col·legi. Potser no tenen res a suprimir de la seva vida i podrien publicar i firmar tot el que han dit, però són pobres d’esperit, descendents sense força de doctrinaris, la saviesa dels quals és negativa i estèril. La saviesa no es rep, cal descobrir-la un mateix després d’un trajecte que no pot fer ningú per nosaltres, que ningú no ens pot estalviar, perquè és un punt de vista sobre les coses. Les vides que admireu, les actituds que trobeu nobles no han estat disposades pel pare de família o pel preceptor, han estat precedides per començaments ben diferents, influïdes com han estat pel que regnava al seu voltant de mal o de banalitat. Representen un combat i una victòria. Comprenc que la imatge del que hem estat en un primer període ja no sigui reconeixedora i que sigui, en tot cas, desagradable. No l’hem de renegar, tanmateix, perquè és un testimoni que vertaderament hem viscut, i és segons les lleis de la vida i de l’esperit que, dels elements comuns de la vida, de la vida dels tallers, de les capelletes artístiques si es tracta d’un pintor, hem extret qualque cosa que les depassa.”

dilluns, 17 de setembre de 2012

Viatges d'estiu

Com que tinc el blog una mica abandonat he decidit fer un resum de les meues lectures estiuenques. Sí, perquè aquest estiu ha estat un estiu lector. Tot i que sempre enyore un bon viatge, aquest estiu el viatge principal han sigut els llibres.
Començaré per la tetralogia Antagonía, de Luis Goytisolo. Aquesta obra consta de les següents: Recuento, Los verdes de mayo hasta el mar, La cólera de Aquiles i Teoría del Conocimiento. Em van regalar fa uns mesos el llibre i esperava l'estiu per començar-lo. La primera part de la tetralogia, Recuento (l'única que he llegit completa) es centra en el personatge de Raúl Gamíndez, un jove universitari, a l'època de la postguerra. La ciutat de Barcelona esta molt present, així com la societat de l'època (anys 50 i 60 sobretot). La novel.la mostra la història de la  família de Raúl Gamíndez i de les seues relacions. Fa un retrat de la burgesia catalana de l'època i de la lluita antifranquista (básicament des del partit comunista), en la qual trobem sobretot joves universitaris, molts d'ells fills d'aquesta burgesia. Tot aquest retrat va acompanyat de llargues descripcions sobre la ciutat i els diferents espais. De manera que l'autor et va ubicant en l'espai físic i en la seva transformació. Personalment he gaudit mol d'aquest retrat de l'època, com també de les relacions entre els personatges: entre la família, entre els amics, i entre les parelles. Retrat marcat pel caràcter una mica cínic del personatge principal. Personatge que al llarg de la novel·la va despertant la seva vocació d'escriptor, que s'anirà mostrant en les altres parts de la novel·la. Ara mateix estic llegint la segona part de la tetralogia. En canvi, ha hagut parts de la novel·la que se m'han fet més feixugues, i, al meu humil parer, a vegades excessives, com són les llargues descripcions, pauses descriptives, que t'obliguen a mantenir una atenció major per seguir-la, i que, en alguns moments, difuminen l'acció. Però també trobo que és un element distintiu de la novel·la, i per a un coneixedor de la ciutat de Barcelona i de Cataluny, sempre té l'interès afegit dels canvis soferts, des del prisma actual, i que la novel·la ja anuncia clarament.
Aquí us deixo uns fragments:
“Llegar a las Ramblas era no sólo un cambio de calle sino también, y sobre todo, de estado de ánimo. Se percibía nada más dejar la plaza de Cataluña, por ejemplo, y dar los primeros pasos bajo la fluida riada de plátanos, pasear acomodándose al paso de los demàs, lento y apretado, en pleno juego de miradas buscadoras, de aproximaciones, de roces. Era un clima de ocio y calentura que no hacía sino espesarse cuando, más abajo, el paseo se estrechaba entre los puestos de flores y el aire calmado del largo atardecer olía tibiamente, como a lirios. La gente salía del trabajo y había algo como de ebriedad o fiebre en aquel ir y venir, la ropa leve, la piel transpirada, en aquel ir y venir sin rumbo fijo que tanto podía llevarles a los pórticos de la Plaza Real como a las tascas de Escudillers, a la derecha de las Ramblas, mientras de un modo imperceptible se encendían las primeras farolas, los primeros rótulos relampagueantes.”
“Sagrado Aborto, una obra en la que no parece sino que la burguesía barcelonesa hubiera querido no sólo reflejarse a sí misma sino, sobre todo, perpetuarse, proyectarse, darse permanencia, plasmar en piedra su futuro, como en un libro abierto situando a la familia en el centro de toda organización social, una familia que si por una parte reproduce el esquema de la Santísima Trinidad o unicidad de los tres -tres personas y una sola naturaleza- por otra es concebida a imagen y semejanza de su propio ideal familiar, con un padre que es más, mucho más que el hombre igual a cualquier otro que aparenta ser, un padre que es realmente el creador, el fundador, fuerza generadora por excelencia, y una madre de pureza inmaculada y, sobre todo, un hijo amado que, satisfaciendo las esperanzas en él puestas, tras superar una tras otra las pruebas que la vida le reserva, consolidarà definitivamente la empresa paterna, convirtiéndola en un verdadero imperio. Sólo que esta empresa bien podía no discurrir por los cauces previstos, bien podía ser arrollada por una empresa no ya distinta sino hasta opuesta, y cabía que aquel dias irae, dies illa, no fuera el esperado, mientras ese imperio caía ...”

“...el pasado, en fin, que hemos ido acarreando sobre nuestras espaldas, telaraña que envuelve y empolva y enmohece, relaciones que, no obstante, persisten y duran generalmente toda la vida, no tanto por miedo al hecho en sí de romperlas como a la soledad y desamparo que le siguen, a la libertad, de igual modo que lo que nos asusta no es tanto concebir de pronto el progreso como constelación, dibujo obtenido mediante el trazado de una línea imaginaria que enlaza estrellas seleccionadas caprichosamente, figuras, en definitiva, proyectadas por nosotros mismos. Lo que realmente asusta son las consecuencias que se derivan de esta idea en cuanto concepción del mundo.”

Mentrestant vaig llegir-me una biografia fotogràfica de Luís Cernuda. Ha estat molt interessant tornar a redescobrir aquest poeta i, per referència, altres de la seva generació. L'Espanya de la República i la de l'exili que va provocar la guerra. Però sobretot entrar en el món del poeta i tornar a gaudir de la seva poesia. He aprofitat per comprar-me el llibre La realidad y el deseo que recull la seva poesia, en mans del propi autor, des de 1924 a 1962. Ara és una de les lectures que m'acompanyen:
“Existo, bien lo sé,
Porque le transparenta
El mundo a mis sentidos
Su amorosa presencia.”




Però la gran satisfacció ha estat la lectura de la primera part de “A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swan.” de Marcel Proust. Feia temps que el tenia en ment però no trobava el moment. Ha estat la lectura més satisfactòria. La novel·la t'endinsa en el seu món de forma que quan deixes de llegir-la t'acompanya. Et deixa en un estat de pensament en el que t'identifiques en el narrador: com pensa el món que l'envolta; i t'envaeix l'enyorança d'un bon llibre, aquell sentiment que acompanya una prosa ben feta, poètica, el sentiment de què estàs gaudint d'alguna cosa gran. El món de Combray i de Guermantes i la gelosia de Swan, els amors que viu i en el que tots, en certa manera, ens podem identificar. Ara m'he reservat a la biblioteca la segona part i l'espere amb molt d'interès. Mentrestant he començat al segona part de Antagonía.
Un fragment de Proust:
“Perquè, per molt que tinguem la sensació d'estar sempre envoltats de la nostra ànima, no és com si es tractés d'una presó immòbil; més aviat ens veiem arrossegats amb ella en un perpetu impuls per sobrepassar-la, per assolir l'exterior, amb una mena de descoratjament, sentint sempre al nostre voltant la sonoritat idèntica que no és l'eco de fora, sinó el ressò d'una vibració interior. Intentem descobrir en les coses -que per això se'ns fan inestimables- el reflex que la nostra ànima hi ha projectat, i ens quedem decebuts en constatar que en la naturalesa apareixen desproveïdes de l'encant que revestien en el nostre pensament gràcies a la proximitat amb certes idees;...”
I ara una gran descripció (la veritat és que m'és difícil escollir fragments d'aquesta novel.la):
“Un copet al vidre, com si hi hagués impactat alguna cosa, seguit d'una ampla caiguda lleugera com de grans de sorra deixats anar des d'una finestra superior, després la caiguda estenent-se, regulant-se, adoptant un ritme, esdevenint fluida, sonora, musical, innumerable, universal: era la pluja.”

Per últim he aprofitat per llegir un assaig sobre escriptura, El sentit de la ficció, de Jaume Cabré. Una reflexió sobre l'art d'escriure: el procés creador des de la pràctica d'un escriptor de renom. M'ha resultat molt interessant com es planteja l'escriptor el procés de creació d'una novel·la. És interessant també com a lector entendre que hi ha darrere de l'elaboració d'un relat.
“...t'adones que el gran compromís que comences a adquirir no és amb una idea, amb una temàtica, amb una reflexió concreta... sinó amb la llengua. Per això els escriptors de llocs ben diversos de seguida s'entenen i en general es respecten. Ets tu sol davant de la llengua. I has de convertir en vida una idea a través de les paraules. Crec que aquesta és l'essència del comprimís artístic de l'escriptor.”

dimarts, 24 de juliol de 2012

American Psycho

America Phsyco explica la història de Bateman: un psicòpata que des del seu deliri ens va mostrant els seus instints canníbals, la seva obsessió per assassinar prostitutes i vagabunds,per les marques, els diners, el físic. La novel.la està escrita en primera persona, la qual cosa ens permet anar entenent la ment del personatge i les seves relacions amb el món. Conforme va avançant el relat vas entenent d'on prové aquest personatge i com es relaciona amb els altres. Buid per dintre no sap estimar i no entén com pot ésser estimat. Quan intenta entendre el món que l'envolta torna a caure en la seva ànsia de sang i de tortura. El més interessant per mi ha estat aquest narrador en primera persona, que et va montant escenes i diàlegs complets entre els diferents protagonistes, i la crítica mordaç que fa dels yuppies americans dels vuitanta (la novel.la es publica l'any 1991). Et descriu una societat totalment hedonista, abocada als diners, les drogues (sobretot la cocaïna però també una ampla gamma d'antidepressius), la imatge, les relacions superficials, una visió masclista i misògina de les dones. En definitiva un crítica corrossiva i cruel dels rics nortamericans.
     "-Soy un asaltante profesional -he susurrado lascivamente por el teléfono inalámbrico-. Organizo violaciones. ¿Qué te parece? -Y he hecho una pausa antes de hacer ruido de chupeteos, gruñidos como de cerdo, y luego pregunto-: ¿Qué te parece, so puta?
     La mayoría de las veces podría asegurar que estaban asustadas, lo que me ha gustado mucho,  me ha permitido mantener una intensa y pulsante erección durante el tiempo que han durado las llamadas telefónicas, hasta que una de las chicas, Hilary Wallace, ha preguntado, impertérrita:
   -Papá, ¿eres tú? -Y todo el entusiasmo que sentía se ha venido abajo." 

     "Soy un ser humano no contingente. Mi personalidad es imprecisa y está sin formar, mi inhumanidad es profunda y persistente. Mi conciencia, mi piedad, mis esperanzas desaparecieron hace tiempo (probablemente en Harvard), si es que existieron alguna vez. No hay más barreras que cruzar. Todo lo que tengo en común con el incontrolado y el loco, el depravado y el malvado, todas las mutilaciones que he practicado y mi absoluta indiferencia hacia ellas, ahora lo he sobrepasado. Con todo, todavía me aferro a una sencilla y triste verdad: nadie está a salvo, nadie se ha redimido. Sin embargo, yo soy inocente. Debe asegurarse que cada modelo de conducta humana tiene cierta validez. ¿Es el mal algo que uno es? ¿O es algo que uno hace? Mi dolor es constante e intenso y no espero que haya un mundo mejor para nadie. De hecho quiero que mi dolor le sea inflingido a otros. No quiero que nadie escape..."


dilluns, 16 de juliol de 2012

El vigilant en el camp de sègol

El vigilant en el camp de sègol era una lectura pendent des de feia temps. Ha valgut la pena (ja anava a lo segur tractant-se de Salinger). Un narrador en primera persona, l'adolescent Holden Caufield, molt ben aconseguit. L'autor és capaç de transmetre la ment d'un adolescent: la seva pèrdua i desorientació front a la vida que li ha tocat viure, la seva rebel.lia, la seva tristesa, la seva por, la seva afectivitat. 
"Si fas una cosa massa bé, després, al cap d'un temps, si no vigiles, comences a presumir. I després ja no ets tan bo."
"La senyora Morrow no deia res, però, carai, l'haurieu d'haver vist. La tenia clavada al seient. Agafa la mare d'algú i veuràs que l'única cosa que vol sentir és que el seu fill és tan i tan ben parit."
"...I a més, encara que anessis pel món salvant la vida d'aquests tios i tota la pesca, com sabries si ho feies perquè de debò volies salvar-los la vida, o si ho feies perquè el que volies de debò era ser tot un senyor advocat, i que tothom et piqués l'esquena i et felicitessin al tribunal quan s'acabés el cony de judici, els periodistes i tothom, igual que a la merda de pel.lícules? Com sabries que no estaves sent hipòcrita? El problema és que no ho sabries."

dimecres, 4 de juliol de 2012

Crim i Càstig de Dostoyesvski


Crimen y Castigo de Dotoyevski és una novel·la que parla sobre la dualitat de l’ésser humà: allò més obscur front a allò més transparent. El personatge principal, Roskalnikov, s’enfronta tota la novel·la a si mateix, a partir de prendre la decisió de matar a una prestamista. Ens mostra tot el procés mental del protagonista, els seu dilemes morals, la seva decadència, la crisi nerviosa que li provoca aquest fet i l’enfrontament als amics i la família.  Reflecteix la pobresa moral i material i la supervivència de la Rússia (ambientada a S. Petersburg) de finals del XIX. El que més m’ha impactat de la novel·la és com està estructurada: sis parts i un epíleg. Cada part representa un gir en la història, de manera que et manté sempre a l’expectativa del que passarà fins al final. Tots els personatges tenen la seva funció clara, de manera que la història va avançant fins mantenint al lector enganxat, vivint aquella misèria que envolta al personatge. Una novel·la d’aquelles que tenia pendent i que ara trobo imprescindible pel tema que tracta i per com està escrita. Clar que estem parlant de Dostoyevski, i és que els clàssics són un bon recurs per assegurar-te el gaudi d’una novel·la.
“...Y cuánto más bebo, más lo siento. Por eso bebo, porque busco compasión y sentimiento en la bebida... ¡Bebo porque quiero sufrir el doble de lo que sufro! –y en evidente desesperación apoyo la cabeza en la mesa.”
“A Raskolnikov le pareció que el secretario le mostraba mayor negligencia y desprecio después de su confesión, pero lo curioso fue que de pronto sintió que no se le daba un ardite de la opinión ajena; y ese cambio sobrevino en un segundo, en un abrir y cerrar de ojos. Si se hubiera propuesto considerarlo un poco, se asombraría de haberles dicho lo que les dijo un minuto antes, importunándolos con sus sentimientos. ¿Y de dónde provenían tales sentimientos? Ahora, por el contrario, si la oficina estuviese llena, no de agentes de policía, sino de sus más íntimos amigos, no encontraría una sola palabra humana que dirigirles, tan vació tenía el corazón. La adusta sensación de una soledad y un extrañamiento abrumadores e interminables laceró su espíritu...”
“...En ese respecto, todos, y por cierto a menudo, estamos un poco locos. Pero con una pequeña diferencia: que los que los son de veras lo están más que nosostros, ya que hay que trazar la raya en algún sitio. La verdad es que el hombre normal apenas existe. Se puede hallar uno entre varias docenas, quizá entre muchos centenares de miles. Y aun entonces resulta un ejemplar bastante poco atrayente.”
“El pasillo estaba oscuro, pero ellos se hallaban junto a la lámpara. Durante un minuto quedaron mirándose en silencio. Razumihin recordaría ese minuto toda su vida. La mirada fija y ardiente de Raskolnikov parecía intensificarse por momentos, perforando su alma, su conciencia. De pronto Razumihin se estremeció. Algo extraño pasó del uno al otro... Alguna idea, alguna señal; algo horrible, atroz, entendido de pronto  por ambos... Razumihin se puso pálido como un difunto.”

dimarts, 29 de maig de 2012

Crónicas de Jerusalén

La lectura d'aquest còmic de Guy Delise, Crónicas de Jerusalén, ha estat un gaudi d'aquells que un es reserva a la capçalera del llit. El personatge del còmic, que representa que és el mateix autor que descriu la seva estada durant un any a Jerusalem, et va acompanyant i mostrant-te com veu i com viu Jerusalem. No exent d'humor i de tendresa el còmic et dona a conèixer, des de la quotidianeitat, com es la vida a la Ciutat Santa i als assentaments palestins. L'actitud del colons jueus i la quantitat d'absurditats que suposa desplaçar-se per Jerusalem per a poder arribar a un lloc, la barbaritat que suposa el mur, la convivència entre les diferents comunitats religioses, etc. Trobe que l'autor aconsegueix transmetre mitjançant el format còmic una visió bastant realista, i que hem de reivindicar que se sàpiga, del que està passant actualment a Palestina.




dissabte, 26 de maig de 2012

Els quaderns de Malte


Fa anys vaig llegir Cartas a un joven poeta, també de Rilke, i ja em va impressionar la prosa tant delicada i poètica de l'autor. En aquest cas comença parlant de la misèria pròpia i aliena que envolta al jove Malte en el París de primers del segle XX. La primera part del llibre es centra en la visió del jove, alter ego de Rilke, d'aquest món que l'envolta i com es situa ell:
"Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s'atura al lloc on solia tenir terme. Tinc un interior que no coneixia. Ara tot hi fa cap. No sé què s'hi esdevé."
"el desig de tenir una mort pròpia es torna cada vegada més rar. Una mica més i serà tan rar com una vida pròpia. Déu meu, tot consisteix en això. Un arriba, u troba una vida, ja feta, només cal posar-se-la. Uns se'n volen anar, d'altres hi són obligats: és senzill: voilà votre mort, monsieur. Un mor d'una manera o d'una altra; un mor de la mort que correspon a la malaltia que pateix."
"Abans se sabia (o potser ho imaginàvem) que portàvem la mort a dins, com la fruita el pinyol. Els nens en tenien una de petita a dintre seu, i els grans una de grossa. Les dones la tenien a la panxa, i els homes al pit. Un tenia la mort, i això us donava una dignitat peculiar i un orgull callat."
Malte va explicant les seves vivències, els viatges que ha fet i la seva evolució personal esdevenint individu, allunyant-se del seu entorn familiar:
"¿No és potser el més propi de nosaltres allò que més desconeixem?"
  I així cap al final del llibre reflexiona sobre l'amor en la vida, homenatja sobretot a la dona i la capacitat d'amar d'aquelles dones poetesses que escrivien sobre l'amor ("per a vosaltres la primavera era, en el millor dels casos, una continuació") i que morien d'amor. Reivindica estimar per sobre de sentir-se estimat, però reconeixent també la necessitat de saber deixar-se estimar:
"Vaig dir-me que tothom tenia, naturalment, la llibertat de fer-se caselles i obrir i tancar etapes a la vida, però que això eren pures il.lusions. I vaig veure clar que jo era massa maldestre per poder-me imaginar cap segment d'aquesta mena. Cada vegada que ho vaig provar, la vida em va demostrar que no en sabia res. I si m'entestava a creure que la meva infància quedava enrere, en aquell mateix instant se'm feia fonedís tot l'esdevenidor, i només em restava sota els peus allò que era indispensable, ni més ni menys, per quedar dret, com un soldat de plom."
"Quina raó no tenia aquella amant quan deia que la unió no volia dir altra cosa que un augment de solitud; quan va traspassar la fi temporal de la carnalitat amb la seva mira d'abast inexhaurible..."
"Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d'oli inesgotable. Haver estat estimat és passar; estimar és quedar-se"
Al final reflexiona entorn a la figura del fill pròdig, que després de fugir de l'entorn familiar, torna ja diferent i ja no sap si els altres seran capaços d'estimar-lo de nou, però sabent que ja ha esdevingut ell mateix. Després de llegir el llibre m'ha acompanyat aquella sensació de haver entés alguna cosa nova, d'haver aprés a mirar, com diu el mateix Rilke al començament del llibre. En definitiva, una sensació d'estar viu.
"¿Renunciarà a esdevenir allò que solament podria molestar aquells de la família que tenen un cor feble?"
"De les arrels del seu ésser va créixer la planta, ferma i resistent a l'hivern, d'una alegria fecunda. Es lliurava de ple a abastar els racons de la seva vida interior; no volia passar res per alt perquè no dubtava que el seu amor era pertot i hi creixia. Sí: l'enteniment de la seva ànima va arribar tan lluny que es va resoldre a recuperar el més imporant de tot allò que li havia mancat en altre temps, coses que de fet havia deixat per a més endavant. Pensava sobretot en la infantesa; com més assossegat hi pensava, més inacabada li semblava; tots els seu records tenien la vaguetat dels pressentiments, i que fossin cosa del passat els feia gairebé futurs. Assumir tot el passat encara un cop, i per fi de debò; aquest era el motiu pel qual l'home que s'havia fet estrany tornava a casa. No sabem si va quedar-s'hi; només sabem que hi va tornar".

divendres, 4 de maig de 2012

Les veus del Pamano


Preparant una exposició sobre escoles rurals, Tina troba el diari d'un mestre de Torena (Pirineu pallarès), el poble on es desenvolupa la trama, que va col.laborar amb els maquis. A partir de la descoberta, el llibre ens va mostrant la història en diferents temps, el present de la Tina, el passat del mestre i tots els personatges que conformen aquesta història que parla de mentides, d'odis i de lluites: sobretot la lluita per la veritat. La novel.la reflecteix la misèria moral del franquisme (la col.laboració de l'església i l'abús de poder dels que van guanyar la guerra i es van enriquir gràcies a aquesta).  És d'aquelles novel.les que enganxen i et mantenen hores davant del llibre. L'estil literari de l'autor, Jaume Cabré, i la utilització que fa de les veus dels protagonistes fan de la novel.la una autèntica troballa: una bona història amb una qualitat literària que et manté a l'expectativa durant tota la lectura. Què més pot demanar el lector?
"...Si ho llegeixes és que no he sobreviscut per poder estripar el quaderns abans que t'arribin. Saps? Hi ha estrelles que són tan lluny de nosaltres, que passen anys i anys fins que no ens n'arriba la seva llum. Tants anys, filleta, que la llum que rebem avui potser va sortir de l'estrella abans que l'home fos a la Terra. Com la llum de les galàxies llunyanes, la meva veu, si tinc sort, arribarà a tu quan ja farà temps que seré mort. Som com estels, filleta. La distància ens fa ser estrelles com punxes dalt del cel fosc.

dissabte, 21 d’abril de 2012

Al Faro, Virginia Wolf

La novela cuenta la historia de la familia Ramsey en la isla escocesa de Skye, en el periodo de entreguerras. El rumor del mar, la presencia insomne del faro, la guerra, la muerte, el erotismo o el paso del tiempo se entreveran en la larga conversación de la novela formando un oleaje de símbolos, palabras e imágenes. La prosa poética, de una sensibilidad característica de la autora, convierten su lectura en una experiencia literaria única, donde el mundo interno de los personajes, sus voces, te llevan a tu propio mundo interno, a una mirada sobre ti mismo y lo que te rodea.
"...ella no aspiraba al conocimiento, sino a la unidad, no quería descifrar las inscripciones de las tablas, ni nada que pudiera escribirse en un lenguaje humano, sino alcanzar la intimidad en sí misma, que es una forma de conocimiento, había pensado mientras apoyaba la cabeza en la rodilla de la señora Ramsay."
"Cuando la vida se subsume por un instante, la experienca parece carecer por completo de límites. Y ella suponía que todo el mundo tenía aquella sensación de disponer de recursos ilimitados: uno tras otro, ella, Lily, Augustus Carmichael debían darse cuenta de que nuestra apariencia, las cosas por las que se nos conoce, es meramente pueril. Por debajo todo es oscuro, vasto y de una profundidad insondable; solo de vez en cuando salimos a la superfície y eso es lo que ven los demás (...) Por experiencia sabía que es imposible descansar siendo uno mismo (hizo un hábil movimiento con las agujas), y que es preciso convertirse antes en una cuña de oscuridad."
"Además la primavera, dulcificada y aquiesciente, se envolvía en su manto entre el zumbido de las abejas y el baile de los mosquitos, velaba sus ojos, apartaba la cabeza y, entre sombras pasajeras y chaparrones, parecía hacerse cargo de todos los pesares de la humanidad."
"Y a Lily le pareció que en eso consistía la tragedia: no en paños mortuorios, ceniza y mortajas, sino en niños coaccionados y con el ánimo quebrantado."

divendres, 30 de març de 2012

Blankets


És el segon còmic que llegeixo de Craig Thompson, el primer Adiós Chunky Rice, ja em va impregnar de la seva tristesa i malenconia, un relat sobre la pèrdua i el pas del temps. Ara amb Blankets es repeteix el mateix paràmetre però amb una història més consistent i autobiogràfica: una història d'amor i de creixement personal de l'autor, amb moltes referències oníriques i una sensibilitat que impregna tot el text, els dibuixos i la història. Més que explicar l'argument faré referència a la sensació que em deixa. És un llibre que transmet amor, un cant a la vida des de la veritat: el dolor, la pèrdua de la inocència i els records. Però sobretot hi ha una història d'amor impregnada de la influència que el catolicisme ha marcat a l'autor, hi ha moltes referències a la Biblia, la repressió i la incomprensió que es superen per aquest mateix amor: el saber-se estimat i estimar als altres. És d'aquells llibre que t'omple l'ànima com quan descobreixes aquell poema que sembla escrit per a tu, perquè et sents identificat, i, potser, et ploren els ulls.
"Que satisfacción produce dejar una marca en una superfície en blanco (la nieve). El dibujar un mapa de mis movimientos sin que importe que no sea para siempre".

diumenge, 25 de març de 2012

Esmorzar al Tiffanny's


La novel.la se centra en el personatge de Holly Golightly, una buscavidas que es relaciona amb el "famoseo" novaiorqués dels anys 50. El seu veí és qui ens narra en primera persona qui és i com és aquest personatge. És una novel.la divertida, entranyable en la que juntament amb el narrador vas coneixent i estimant a la Holly, fins familizaritzar-te amb el personatge i les seves aventures.
"No estimeu mai cap animal salvatge, senyore Bell -li aconsellà la Holly-. No convé de donar el cor a una cosa salvatge; com més li doneu, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. Acabaríeu això, senyor Bell, si us enamoréssiu d'una bestiola salvatge. Acabaríeu mirant al cel."
"No, no seriosament. L'amor hauria de ser una cosa ben lliure. Ho penso de debó, ara que m'he fet una idea del que és..."

diumenge, 18 de març de 2012

Sobre héroes y tumbas


Sobre héroes y tumbas es de aquellas novelas que hablan del alma, que van más allá de los hechos para hablar del ser humano en esencia. De nuestra miserias, de nuestros miedos, del dolor y del amor. La novela comienza con la noticia, recogida en el diario, del suicidio de Alejandra y su padre, en un incendio provocado, la noche de San Juan. A continuación se inicia la novela, dos años antes, con el primer encuentro entre Martín y Alejandra, los protagonistas principales que se enamoran. Será ésta una relación tormentosa que llevará a Martín a crecer a base del sufrimiento que le produce el amor por Alejandra y todo lo que la rodea. En una especie de laberinto que le llevará a intentar entender el por qué de su amor. Una novela llena de símbolos, de lecturas, de arquetipos que Ernesto Sabato, su autor, es capaz de hacernos sentir con un poderoso dominio del lenguaje.
Unos fragmentos:
"Siempre -decía- llevamos una máscara, una máscara que nunca es la misma sino que cambia para cada uno de los papeles que tenemos asignados en la vida: la del profesor, la del amante, la del intelectual, la del marido engañado, la del héroe, la del hermano cariñoso. Pero ¿qué máscaras nos ponemos o qué máscara nos queda cuando estamos en soledad, cuando creemos que nadie, nadie, nos observa, nos controla, nos escucha, nos exige, nos suplica, nos intima, nos ataca? Acaso el carácter sagrado de ese instante se deba a que el hombre está entonces frente a la Divinidad, o por lo menos ante su propia e implacable conciencia. Y tal vez nadie perdone el ser sorprendido en esa última y esencial desnudez de su rostro, la más terrible y la más esencial de las desnudeces, porque muestra el alma sin defensa..."
"...De todos modos pasé aquellas vacaciones mirando mi pueblo sin verlo. Tenían que transcurrir muchos años, sufrir yo muchos golpes, perder grandes ilusiones y conocer multitud de gente para recuperar en cierto modo a mi padre y a mi pueblo natal; ya que siempre el camino hacia lo más íntimo es un largo periplo que pasa por seres y universos..."

dimecres, 1 de febrer de 2012

Teddy


-Estimes els teus pares, oi?
-Sí, me'ls estimo..., molt -va dir Teddy-, però vosté vol fer-me utilitzar aquesta paraula per donar-li el significat que li convé... Ja ho veig venir.
-Entesos. En quin sentit vols fer-la servir tu?
Teddy s'ho va pensar.
-Sap què vol dir la paraula "afinitat"? -va preguntar, girant-se cap a Nicholson.
-En tinc una vaga idea -va dir Nicholson, eixut.
-Tinc una afinitat molt forta per ells. Són els meus pares, vull dir, i cada un de nosaltres és part de l'harmonia dels altres i tot això -va dir Teddy-. Vull que s'ho passin bé mentre visquin, perquè els agrada passar-s'ho bé... Però ells no m'estimen a mi i a Booper, la meva germana, d'aquesta manera. Vull dir que sembla que no siguin capaços d'estimar-nos tal com som. No semblen capaços d'estimar-nos, a menys que puguin anar canviant-nos una miqueta. S'estimen les seves raons per estimar-nos gairebé tant com ens estimen a nosaltres, i molt sovint més i tot. I aixó no és tan bo.

Aquí us deixo un diàleg del conte Teddy de Salinger, conte que apareix al seu llibre "Nou contes". El que més m'ha agradat d'aquests contes són els personatges que van apareixent, personatges molt marcats per la vida, pel que suposa estar viu: pateixen, intenten fugir, busquen la seva veritat i han perdut la inocència. Tot ambientat en el context dels Estats Units dels anys 50.

dijous, 19 de gener de 2012

Guerra i Pau de Lev. Tolstoi


Després d'uns quants mesos i un trimestre una mica "liat" intentaré reprendre l'activitat al blog. I ho faré comentant una novel.la que m'ha tingut enganxat uns quants mesos, per la grandària de la mateixa i la densitat de la lectura, que m'ha fet combinar-la amb d'altres més lleugeres. Una reflexió sobre la història i l'ésser humà: la llibertat i la dependència als temps que vivim.
"Cada home viu per a ell mateix, gaudeix de la llibertat per a assolir aquest objectiu personal i sent que tot l'ésser li diu que pot fer o no determinada acció. Però de seguida que l'ha realitzada es torna irreparable, la història se l'apropia; ja no és una acció lliure sinó una acció predestinada"
Una vegada acabes la novel.la tens la sensació d'haver viscut tota una vida dels seus personatges, l'aristocràcia rusa de finals del XIX i la seva decadència. Una vida en temps convulsos de guerra amb els seus períodes de pau. Comparteixes l'evolució interna dels personatges: els seus errors, la necessitat de millorar com a persona i la dificultat que això suposa. La recerca d'un sentit en situacions extremes com ara la guerra de 1812 de Rusia amb Napoleó. Un enfrontament a la mort, a la vida i a les convencions socials i de classe. En aquest context s'esbrina també la rebel.lió dels pagesos contra una aristocràcia amb uns privilegis força injustos en temps difícils. Un altre exemple d'aquesta recerca del personatges en les seves llargues converses:
"-Per última vegada us dic: concentreu tota l'atenció en vós mateix, coordineu els vostres sentiments i busque la felicitat no en la passió, sinó en el vostre cor. La font de la felicitat no és fora de nosaltres, sinó en nosaltres mateixos..."
Una lectura imprescindible d'un gran clàssic de la literatura universal.