diumenge, 9 de maig de 2010

Si vols fer de la teva vida un bri d'eternitat i restar lúcid fins en el cor del deliri, estima... Estima amb totes les teves forces, estima com si no sabessis fer res més, estima tant que facis enveja als prínceps i als déus..., perquè és en l'amor que tota lletjor descobreix una bellesa.
(Yasmina Khadra. "El que la nit deu al dia".)
...L'alumne agafat en falta mentenia el cap baix, escarlata de vergonya. "¿Per què, senyor Abdelkader, no ha fet els seus deures?". En no obtenir resposta, el mestre s'havia adreçat a la resta de la classe: "Algú pot dir-nos per què el senyor Abdelkader no ha fet els deures?". Sense aixecar el dit, Maurice havia contestat, perdut entre els altres: "Per què els moros són ganduls, senyor". La hilaritat que el comentari havia aixecat al seu voltant m'havia deixat desfet.
De tornada a casa, vaig anar directament a trobar l'oncle al seu despatx.
-¿És veritat que els moros són ganduls?
L'oncle va quedar sorprès per l'agressivitat del meu to.
Va deixar el llibre que estava llegint i el va girar cap a mi. El que va llegir en el meu rostre el va entendrir.
-Vine una mica aquí, fill meu -em va dir, obrint-me els braços.
-No... Vull saber si és veritat. ¿Són ganduls, el moros?
El meu oncle es va agafar la barbeta entre el polze i l'índex observant-me. Era un moment greu. Em devia explicacions.
Després d'haver reflexionat, es va plantar davant meu i em va dir:
-No som ganduls. Senzillament, ens prenem temps per viure. Aquest no és el cas dels occidentals. Per a ells, el temps és or. Per a nosaltres, el temps és una cosa que no té preu. Un got de te és suficient per a la nostra felicitat, mentre que per a ells cap joia no és suficient. Tota la diferència és aquí, fill meu.
No vaig tornar a adreçar la paraula a Maurice, i el vaig deixar de témer.

dissabte, 8 de maig de 2010

En efecto, no conozco otro criterio para juzgar la belleza de un acto, de un objeto o de un ser, que el canto que suscita en mi y que traduzco en palabras para comunicároslo: es el lirismo. Si mi canto era bello, si os ha trastornado, ¿osaréis decir que aquello que lo ha inspirado es vil? Podréis pretender que existen desde hace mucho tiempo palabras encargadas de expresar las actitudes más soberbias, y que a ellas recurro para que la más insignificante parezca soberbia. Puedo responder que mi emoción exigía exactamente esas palabras y que éstas acuden de manera completamente natural a servirla. Llamad entonces, si vuestra alma es mezquina insconsciencia al movimiento que lleva al niño de quince años al delito o al crimen, yo le doy otro nombre. Porque se necesita una frescura altanera y una hermosa osadía para oponerse a una sociedad tan fuerte, a las instituciones más severas, a leyes protegidas por una policía cuya fuerza consiste tanto en el miedo fabuloso, mitológico e informe que se instala en el alma de los niños, como en su organización.