La ciudad en invierno

Vaig llegir una entrevista a l'autora i em vaig quedar intrigat i la veritat és que després de la lectura de La ciudad en invierno les expectatives s'han complit. Una prosa directa, exacta i que et fa gaudir de l'escriptura amb una història que et manté sumit en la lectura fins al final, és una novel·la curta i tan ben escrita i explicada que quan la comences la vols acabar. M'agrada sobretot la descripció de la ciutat, m'identifique en aquella adolescent que deambula sola per la ciutat, observant, vivint...La protagonista, una noia que entra a l'adolescència, que necessita provar i trencar els límits, i que vol viure amb llibertat. L'autora fa un retrat d'aquest moment de la vida potent, exacte i difícil de trobar en la literatura actual (bé des del punt de vista d'un lector amateur i ignorant i que cada dia conviu amb adolescents). Des de la humilitat de lector pense que ens trobem front a una gran escriptora, Elvira Navarro.

Novel.la gràfica per la tornada de vacances

Aquests dies m'he dedicat una mica al còmic o novel.la gràfica, una afició que aquests últims anys, sobretot quan vaig arribar a viure a Barcelona, ha anat in crescendo. I és que a Barcelona, i ara a Vilafranca, vaig descobrir una meravellosa xarxa de biblioteques amb un bon fons de còmics. Ja al blog he fet referència a algunes lectures, ara us parlaré de Fun Home, un tragicòmic familiar d'Alison Bechdel. Una història ambientada a una zona rural de Pensilvania en la que l'autora aconsegueix explicar la relació amb el seu pare i la seua infància. En certa manera és una oportunitat que es dona l'autora per reconciliar-se, amb una qualitat literària i artística que et manté enganxat a la història: la d'una filla que s'adona de la veritable orientació sexual del seu pare just després que aquest haja tingut una mort tràgica. Una història escrita des de la maduresa que dona el temps(i amb molt de sentit de l'humor-que es part d'aquesta maduresa-) i que l'art (cosa que envege dels artistes) ajuda comprendre i integrar... i els lectors a gaudir.

L'altre còmic (una barreja entre biografia, còmic i llibre ilustrat) és Kafka de Robert Crumb i David Zane. Amb el talent del ja conegut en el món del còmic underground R. Crumb i els textos de David Zane t'apropen a la vida de l'escriptor, una mena de biografia que ens ajuda a entendre el món de Kafka a partir d'elements de la seua biografia i que els autors van relacionant amb les seues principals novel.les. La història et submergeix en el món kafkià, amb els seus dibuixos magnífics, amb humor i qualitat que envolta el món literari d'un escriptor cabdal de la literatura contemporània. M'ha despertat l'interès per rellegir les dues obres que vaig llegir en el seu moment (La metamorfosi i El procés i el conte Infancia de un jefe) ja que el còmic et dona moltes pautes per entendre el simbolisme que envolta tota la seua obra.

El poni roig de John Steinbeck

El que més m'agrada de El Poni Roig és clima que és capaç de crear l'autor i que envolta tot el llibre: el paisatge on es contextualitza cada història i les quotidianietats de cada dia que enfronten al personatge principal a la vida de la manera més directa però també més humana. El llibre consta de quatre contes amb el fil conductor dels personatges i el mateix escenari: una ranxo de Califòrnia. El tema principal del llibre és el salt de la infantesa al món adult, aquesta diferència de visions entre la infantesa i un món adult que ens converteix en menys humans. Aquest tema em recorda a un altre llibre La comèdia humana de W. Saroyan que vaig llegir fa uns anys i que us recomane (a aquell visitant accidental que puga llegir aquest blog), un llibre que encara desperta en mi intenses emocions. El poni roig és el primer llibre d'Stenbeick que he llegit, autor entre d'altres de El raïm de l'ira i de A l'Est de l'Eden, que després d'aquesta primera incursió en l'autor són lectures pendents.

Pedra de tartera de Maria Barbal

Una història contada a cau d'orella que parla d'un món que ja no hi és. La misèria, les poques paraules, ser dona aparentant constantment que no ets ningú i ho ets tot, i ets qui tira endavant. Però també viure en contacte amb la terra, amb les estacions de l'any, amb el sol i la lluna. A vegades veiem aquella gent que ha vingut de lluny a buscar-se la vida a aquestes terres, a aquest país, que vénen de zones rurals del Marroc, per exemple, i que intenten sortirse'n i els jutgem per com viuen, per la cultura que tenen i no ens adonem que no estem tant lluny uns dels altres potser cinquanta anys...que no són res, que no som res.

"...El Jaume em va dir que hauria pagat molt per poder anar a Barcelona com tia, que el preocupava el futur del país, la justícia. Va dir que estàvem abandonats a muntanya, que ningú no es recordava dels fills de la terra que vivíen tant lluny d'allí on es decidien totes les coses."

"Jo també em vaig sotmetre a aquella neteja de cap a peus, delerosa, com si m'haguessin embrutat el cos de sang i de por i de misèria, i després d'aquell bany no n'hagués de quedar gens. Llavors semblava que no comprenia que el mal no era a la pell ni als cabells ni a les ungles... I quan em vaig veure aquell cos tan prim amb els pits petits i amb el mugró espantat, vaig pensar una cosa egoista, que no tornaria a sentir-hi joia ni plaer, i que les persones ben mirat, érem ben poca cosa i que de vegades pensem que qui sap què som."

La Montaña Mágica de Thomas Mann

Fa un parell de mesos em vaig trobar fent una volta per una llibreria (d'aquell dies que entres per passar l'estona, però que et dius a tu mateix que no et compraràs cap llibre, que en tens molts de pendents, i que ja hi són les biblioteques) i vaig sortir amb un exemplar traduït al castellà de "La montaña mágica" de Thomas Mann. Vaig començar a llegir-lo un parell de setmanes després i em va sorprendre la capacitat d'introduir-te en l'obra, una escriptura (bona traducció evidentment, d'Isabel García Adánez) que t'endinsa en l'univers de l'obra i de l'autor en una reflexió sobre el temps i sobre l'Europa de principis del segle XX, la decadència de la burgesia, l'esperit de l'època i una reflexió sobre la condició humana. Novel.la filosòfica, realista en les descripcions més mínimes de manera que quasi formes part d'aquells diàlegs dels personatges sobre la condició de l'home marcada pel temps que els ha tocat viure, i que és en certa manera una reflexió sobre la nostra condició individual, sobre la mort i sobre l'amor, temes sempre actuals i inevitables en l'evolució de l'ésser humà.

Uns fragments:

"El hombre no sólo vive su vida personal como individuo, sino que, consciente o inconscientemente, también participa de la de su época y de la de sus contemporáneos, así que, por más que considerase las bases generales e impersonales de su existencia como bases inmediatas, dadas por naturaleza, y permaneciese alejado de la idea de ejercer cualquier crítica contra ellas, como era le caso del buen Hans Castorp, era muy posible que sintiese su bienestar moral ligeramentae afectado por sus defectos."

"Nos engañan como a unos ilusos; no hacemos sino girar en círculo con la esperanza de alcanzar una meta que, después de todo, ya es el punto de inflexión hacia otra cosa... Un punto de inflexión en un círculo sin salida... Porque todo son puntos de inflexión en el círculo, ninguno de ellos posee extensión, la curvatura del círculo no se puede medir, no existe el movimiento direccional, no existe la duración en ninguno de los puntos, y la eternidad no consiste en una línea que siempre apunta hacia delante, hacia delante, sino en un carrusel...¡Un carrusel!"

BRILLANTE PORVENIR

Sucede que el elogio de que he sido víctima
concluye.
Que me he detenido en una zona donde el revés
no cuenta
y se es apático al triunfo.
Yo la he soportado
porque sus cordeles y celajes son los de la
locura.
Ella me ratifica que mis oficios han sido torpes,
que no debo emprender.
Sus murmullos son fuegos que recorren,
que invitan a compartir el advenimiento de un nuevo
límite,
que hacen desaparecer la comprensión,
la sabiduría que sedujo y me hizo afirmar que el amor
acompañó mi ebriedad.
Mas, estas evidencias, estas sogas,
demuestran que había escalado en falso,
que yo era mío.
(José Barroeta "Todos han muerto" Candaya Editorial, Junio 2006)

Del Prólogo de Niebla de Miguel de Unamuno

¡Ah, si yo acertara, siguiendo su propósito, a acometer la historia de los que habiendo pensado escribir no llegaron a hacerlo! De su casta, de su índole son nuestros mejores lectores, nuestros colaboradores y coautores -mejor co-creadores-, los que al leer una historia como ésta se dicen: "¡Pero si esto le he pensado así yo antes! !Si a mí me ha ocurrido lo mismo!" ¡Cuán otros que esos presos de apabullante ramplonería que andan preocupados de lo que llaman la verosimilitud! O de los que creen vivir despiertos, ignorando que sólo está de veras despierto el que tiene conciencia de estar soñando, como sólo está de veras cuerdo el que tiene conciencia de su locura. Y "el que no confunde se confunde", como decía Víctor Gotti, mi pariente, a Augusto Pérez (personaje de Niebla)

El Dr. Jekyll y Mr. Hide

"He decidido llevar de ahora en adelante una vida de extremo aislamiento. No debes sorprenderte ni dudar de mi amistad si mi puerta se te cierra algunas veces. Debes tolerar que siga mi oscuro camino. Me he propiciado un castigo que no puedo si quiera mencionar. Pero si soy el mayor de los pecadores, también soy el mayor de los penitententes. No sospechaba yo que en la tierra hubiera lugar para tanto sufrimiento y tanto terror. No puedes hacer sino una cosa, Utterson, que es respetar mi silencio".

Primavera berlinesa

Sento en la teva abraçada de comiat la primavera de Berlín que es manifesta en els meus ulls plorosos. A fora de nosaltres fa un sol intens i el verd de la ciutat es revela salvatge, imitant una extensa forma de colors, tots els colors del verd... L'olor que recorre els carrers quan ja s'ha pos el sol, com a la primavera mediterrània la flor del taronger, embriaga els meus records d'aquests dies viscuts al teu costat. Surt la màgia de Berlín, aquella llibertat que es respira als carrers, als parcs- aquells oasis urbans- que t'obren la ciutat a la natura, la vida que es manifesta epicúria, frívola, però també intensa...com la vida mateixa a Berlín. Els carrers de Neukhöln m'apropen cada matí a aquella ciutat obrera, intercultural (turca sobretot) que desperta en mi aquella sensació de cosmopolitisme, sóc un més en aquell moment, no importa d'on vinc ni per què, puc perdre'm i sentir que no sóc ningú, que no tinc identitat, que ningú m'observa i és allà on compartisc moments importants en la meua vida, d'amistat entre germans. I així Berlin es cada vegada una ciutat diferent i una ciutat més estimada: nocturna i festiva, creativa, musical i lluminosa als parcs i carrers. La vida fa festa a Berlín cada primavera.

Memento Mori de Antonio Rabinad

Memento mori es una frase latina que significa "Recuerda que morirás" en el sentido de "Recuerda que eres mortal". Suele usarse para identificar un tema frecuente, o tópico, en el arte y la literatura que trata de la fugacidad de la vida (Wikipedia, la enciclopedia libre).

La novela (al margen de ser, sin pretenderlo, un documento de la época -la Barcelona de la posguerra-) es, sobre todo, una consideración sobre la muerte y los mecanismos de la memoria, en tanto éstos siempre ofrecen una visión engañosa del pasado: la memoria, esencialmente creadora, una veces realza, otras oculta, partes de ese pasado. No recordamos una cosa dos veces del mismo modo, dado que la suma tiempo + hombre es distinta cada vez.

"Pero, vivía. No había vuelto al médico. A ella, después de verla unas veces, dejó de ir a esperarla a la Academia. Sumido en el cauce polvoriento, en la salvadora lobotomía del trabajo, sus contornos mentales se oscurecieron y dejó de pensar en su muerte. Despojado de esa idea, se encontró convertido en un estúpido."

SONRÍE O MUERE: La trampa del pensamiento positivo

“Cuando los gurús nos animan a quitarnos de encima a la gente “negativa”, nos están lanzando a la vez una advertencia: sonríe y no lleves la contraria, sigue al rebaño... o prepárate para el ostracismo”

Amb aquest llibre Barbara Ehrenreich fa una critica al pensament positiu analitzant les claus que defineixen aquesta corrent tant de “moda” a la societat actual. Ubicant el naixement d'aquest pensament als Estats Units fa una revisió dels diferents àmbits on s'expressa: la salut, la psicologia, l'economia i la religió. Amb un llenguatge clar i directe i amb molt de sentit de l'humor el lector s'endinsa en la lectura d'aquest llibre quasi sense adonar-se'n. L'autora es va trobar de ple envoltada d'aquesta filosofia de vida (o entrenament mental) al patir en les seves carns una càncer de mama, “el pes de no ser capaç de pensar en positiu gravita sobre el pacient com una segona malaltia”. Al voltant del càncer hi ha tot un munt de productes per a activar el teu optimisme que et fa fins i tot creure que sols sent positiu podràs curar-te -sense oblidar com el mercat s'esmicola per tot arreu. Una vegada introduït el tema analitza aquelles premisses pseudocientífiques que ens tracten de fer creure que el pensament positiu es ciència, centrant-se en la crítica a la llei de l'atracció que com per art de màgia el pensament positiu aplica a tota la seva teoria: els pensaments positius tenen la capacitat d'atraure les coses bones que desitgem en el fons. Parteixen de la base que la ment està per sobre de la matèria, però com diu l'autora hi ha dos problemes: “els pensaments no són objectes amb massa, són impulsos neuronals que tenen lloc a dintre del cervell. I si exercissin alguna espècie d'atracció gravitatòria sobre els objectes que tenen al voltant, no hi hauria forma de treure's el barret”. En definitiva que no cal ser un expert en física per qüestionar aquesta premissa de la llei de l'atracció. Aquesta ideologia beu directament de la resposta que la societat nordamericana, a finals del segle XIX, va donar al calvinisme i la seva ideologia austera i punitiva. En una societat on la burgesia, la classe mitja, sobretot les dones, no trobaven un sentit a la seva existència en un entorn en permanent canvi, on el treball era el que donava significat a la vida: “el único bálsamo para un alma atormentada”, però on la dona ja no treballava al camp ni havia de mantenir famílies nombroses. En aquest context apareix la neurastènia, una infermetat nerviosa, que afectava sobretot a les classes mitjanes del país, i principalment a les dones. El fracàs de la medicina tradicional en aquell trastorn va possibilitar l'entrada d'un nou pensament que renunciava al cos (tot era ment, esperit, amor) i que donava una nou sentit a l'existència: la Ciència Cristiana, que introduïa la idea del pensament positiu. Però tot i ser una alternativa al calvinisme acaba mantenint algun tret del calvinisme, un ha de passar-se el dia supervisant atentament la seva pròpia vida interior, ja que les emocions continuen sent sospitoses. En certa manera aquesta filosofia implica un ego calculador i anhelant, sempre pendent d'un mateix. Amb el temps el pensament positiu es converteix en un requisit per mantenir la feina i millorar personalment. Aquí apareix tota una indústria, dvds, calendaris, i tot tipus d'accessoris (adornats amb missatges inspiradors) que et venen (i que tu pagues) la idea del pensament positiu. La celebració de festivals “Get Motivated!”-motiva't- on pots sentir a famosos (oradors motivacionals) del pensament positiu i que atrauen a milers de compradors potencials, que serveix com a aparador d'articles, llibres, cintes, entrenament personal, així com dels últims avanços en pensament positiu.

En aquests esdeveniments s'utilitzen tècniques per a aconseguir que la gent entre en el “joc”: música a tot volum, fer ballar i cantar a la gent i seguir un ritme de manera que experimentem certa exaltació, la de ser “quelcom més gran que nosaltres”. Es tracta d'una indústria que actualment pot moure milers de milions de dòlars, amb consumidors individuals però que, a més a més, en el món dels negocis, i de les grans empreses en particular, ha trobat un mercat molt major per enriquir-se. Com a exemple tenim els títols de molts d'aquests llibres que tracten de controlar la ment dels treballadors (oficinistes, venedors...el sector serveis): El poder del pensamiento tenaz, Piense i hágase rico, La actitud mental positiva: el camino hacia el éxito, ...O un llibre que tots coneixem, que ha sigut aquí també un best-seller, El secreto que et ven la fórmula de la felicitat, basant-se en la llei de l'atracció amb afirmacions del tipus visualitza allò què vols. Actualment les empreses recorren al coaching, a entrenadors motivacionals, sobretot en moments de crisi i acomiadaments per mantenir “la moral” dels treballadors, desmoralitzats per acomiadaments massius. Recorde personalment que quan em van acomiadar d'una fundació en la que treballava em van regalar el llibre ¿Quién se ha comido mi queso?,si perds la feina mou el cul fins que trobis una de nova. Això sí, pensa en positiu i no et queixes, no protestes, no et manifestes. Moltes esglésies, sobretot evangelistes, als Estats Units han canviat la seva tècnica per atraure gent i també per a ingressar dòlars. Han substituït el pecat pel pensament positiu, que garanteix la satisfacció del “client”. Actualment existeixen consultories d'orientació cristiana, dedicades a assessorar als pastors en el “creixement de l'església”: “Deshazte de tus odres viejos. Libérate del pensamiento en pequeño, y empieza a pensar como piensa Dios. Piensa en grande. Piensa en más. Piensa en abundancia.” ( fins i tot en les notícies de la nostra televisió podíem veure com un pastor d'una església cremava un Corán a la porta i augmentava considerablement l'afluència d'assistents, també em pregunto perquè se li dona tanta cobertura mediàtica a aquesta gent. Ah se m'oblidava!: l'església rep diners dels seus seguidors i compradors). En la línia del sector de la motivació els psicòlegs positius han reclamat la seva part del pastís corporatiu. Ja no cal una teràpia llarga, que a més és molt cara, i ja existeixen els antidepressius, amb les tècniques de la psicologia positiva la psicologia continua sent necessària. Un psicòleg californià declarava en un diari “per culpa dels segurs privats, molts psicòlegs clínics ja no poden tractar als seus pacients com creuen que deurien. Però, donat que desitgen seguir treballant per a ajudar a la gent, estan deixant la teràpia per a dedicar-se al coaching”. L'autora qüestiona la validesa del molts dels estudis sobre la felicitat que es fan des de la psicologia positiva, posant exemples com el test de la felicitat, que parteix de preguntes que ja defineixen un tipus concret de felicitat, o buscant variables per mesurar-la. Consideren la felicitat com quelcom útil, que t'allarga la vida i et dona salut, encara que no hi ha cap estudi que afirmi que l'optimisme t'allarga la vida. De fet alguns psicòlegs positius reconeixen que existeix certa pressió mediàtica per obtenir resultats que sonin bé, donant-nos sols a conèixer aquells estudis que reforcen idees com que el pensament positiu referma el sistema immunològic però amagant molts d'altres que no arriben a les mateixes conclusions. A més des del pensament positiu hi ha un apego al sistema, amb totes les seves desigualtats i abusos de poder, que com ja hem explicat reprodueixen els interessos de les grans corporacions. El problema no són les circumstàncies sinó un mateix, no cal reivindicar, per tant, millores econòmiques o laborals (pensament al servei del capitalisme neoliberal). Els cursos de psicologia positiva en Harvard estan més sol·licitats que els d'economia, amb matèries que reben el nom de Felicitat I. En certa manera la defensa de l'optimisme, del compra tot el que desitgis, hipoteca't, la facilitat de d'oferir préstecs per part dels bancs, ha contribuït a aprofundir en la crisi econòmica actual. Aquesta idea del mercat que es regula a si mateix, del capitalisme fonamentalista és en certa manera pensament positiu tot i que el mateix sistema l'utilitza ara per convèncer-nos de que sortirem de la crisi (i tornarem a comprar en desmesura). Però l'alternativa al pensament positiu no és el pensament negatiu, com diu Josep Pou en el pròleg a la seva novel·la La vida i mort d'En Jordi Fraginals: “Optimisme i pessimisme miren les coses del món, l'un amb vidres fumats, l'altre amb vidres de color de rosa. La visió és igualment fragmentària i, per tant, falsa”... l'alternativa és sortir d'un mateix per veure les coses com són. Però és el més difícil perquè les nostres percepcions no són sempre objectives i el que ens envolta ens afecta al nostre estat d'ànim; ens cal també escoltar als altres i veure que observen, i no estar sempre pendents de nosaltres i el que ens passa.

Pròleg a Vida i mort d'En Jordi Fraginals

Optimisme i pessimisme miren les coses del món, l'un amb vidres fumats, l'altre amb vidres de color de rosa. La visió és igualment fragmentaria i, per tant, falsa. Voler retenir de la vida només les dolors, igual que recollir-ne tan sols les gaubances, és fer sumes parcials. No pot ésser que no surtin esguerrats el comptes.

I aquesta posició del llibre és una posició d'humilitat. Optimisme i pessimisme volen judicar de coses que no coneixem, que segurament no podrem mai conèixer. Grotesc ensuperbiment! Sovint, en últim terme, no són altre que subconscient justificació de personals inclinacions, excusa de personals febleses. Què en sabem, nosaltres homes, de l'essència de la vida? Què en sabem, de les seves raons profundes?

Josep Mª Pous (Octubre 1926)

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals

La tarda moria dolçament. El sol, a punt de tombar la carena, coronava d'àuries resplendors el cim de les muntanyes. El poble fumava en el fons de la vall, arrupit en la verda rialla del camp i de les hortes. Esquelles llunyanes de ramats invisibles sonaven en les clapes dels boscos ja ombrius, amb una mena de ressó allargassat, mig de cristall mig d'aigua. I en aquella gran calma del capvespre, el rector baixava la costa lentament, dolorit el cor de les inútils tragèdies que posa en la vida la cega supèrbia dels homes.

Epiléptico-La ascensión del gran mal-

Epiléptico és l'obra més ambiciosa de David B, un relat que evoca la malaltia incurable del seu germà: la epilèpsia.La lectura d'aquest còmic, una recopilació dels sis volums de David B.- ha estat difícil en alguns moments: el seu món oníric, la recerca de solucions a la malaltia, la recerca del jo del personatge a partir de la influència que el seu germà i la seua malatia al llarg de la seua vida. Dibuixos intensos, que omplen tota la vinyeta, en alguns moments sembla caòtic però tenen un ordre, no hi ha color i sempre hi ha com aquesta visió una mica grisa de la vida, en alguns moments del còmic més que d'altres. És una recopilació per llegir a poc a poc que d'alguna manera et manté a l'expectativa d'on vol arribar l'autor. Com sempre un regal dels mestres francesos del còmic.

“Siéntate al sol.

Abdica

y sé rey de ti mismo”

(F.Pessoa)

El professor d'història

Prop de la porta d'eixida, no la mateixa per on havia entrat, trobà una taula gran amb volums nous llampants, i a terra i al costat piles de més volums amb títols estridents, fins ací ha arribat doncs aquesta plaga o pesta, va pensar, fins a París-Londres-València, aquest horror de novel.les falsament històriques, del secret de les piràmides el temple de Salomó monestrsr medievals i sinistres l'última cena de Crist el templers els croats els passadissos del Vaticà corredors subterranis del temps conspiracions seculars variants del protocol dels savis de Sió, indginitats, això sí que és el final d'una cultura, el triomf fe la bêtise el final de la poca raó que li queda a la història, el retorn comercial dels bruixots. La visió conspirativa de la història no és, certament, cap novetat, pensà, els enigmes tenebrosos sempre han tingut partidaris, hi hagué els Set Savis de Sió que dirigien el món en benefici del poder jueu, hi hagué els maçons secrets i poderosos, hi ha el pervers Banc Mundial, hi ha qui creu que l'atac a les Torres Bessones l'organitzà la CIA combinada amb els serveis secrets israelians, hi ha qui creu que ens governa un concili amagat d'extraterrestres incògnits, i tot això deu anar molt bé per tal d'assegurar la innodència dels lectors d'aquests volumns abominables que així assumeixen el bell paper de víctima, mai no hem estat responsables de res si ens fan creure que algú, secretament, és el culpalble dels mals del món: el Vaticà, els comunistes, els jueus, els capitalistes, o els hereus dels cavallers del Temple, tant se val; però aquesta desgràcia, la pesta, no l'escampen uns pocs poderosos, ni un comité secret d'autors i d'editors: és l'ampla, llarga, antiga, extensa, conspiració general dels imbècils. Si no és així, va concloure, tampoc no es pot entendre per què es fabrica tan mala literatura, i per què aquests munts de porqueria tenen milions del lectors.

Rosalie Blum de Camille Jourdy

Vincent, un peluquero de 30 años que aún no ha conseguido cortar el cordón umbilical que le une a su excéntrica madre; Rosalie, una mujer que intenta ahogar su oscuro pasado a través del whisky; y Aude, una joven que no sabe qué rumo dar a su vida. Una trilogía de novela gráfica que te acerca a unos personajes entrañables, con unas ilustraciones intensas, que transmiten cada detalle de la vida de estos personajes de provincias, lejos de la gran ciudad y su vorágine. Momentos en qué las viñetas del cómic, sin ningún diálogo, te transmiten la vida sencillamente, momentos de ternura, de confidencias...Un cómic que os recomiendo de la francesa Camille Jourdy.