Pedra de tartera de Maria Barbal

Una història contada a cau d'orella que parla d'un món que ja no hi és. La misèria, les poques paraules, ser dona aparentant constantment que no ets ningú i ho ets tot, i ets qui tira endavant. Però també viure en contacte amb la terra, amb les estacions de l'any, amb el sol i la lluna. A vegades veiem aquella gent que ha vingut de lluny a buscar-se la vida a aquestes terres, a aquest país, que vénen de zones rurals del Marroc, per exemple, i que intenten sortirse'n i els jutgem per com viuen, per la cultura que tenen i no ens adonem que no estem tant lluny uns dels altres potser cinquanta anys...que no són res, que no som res.

"...El Jaume em va dir que hauria pagat molt per poder anar a Barcelona com tia, que el preocupava el futur del país, la justícia. Va dir que estàvem abandonats a muntanya, que ningú no es recordava dels fills de la terra que vivíen tant lluny d'allí on es decidien totes les coses."

"Jo també em vaig sotmetre a aquella neteja de cap a peus, delerosa, com si m'haguessin embrutat el cos de sang i de por i de misèria, i després d'aquell bany no n'hagués de quedar gens. Llavors semblava que no comprenia que el mal no era a la pell ni als cabells ni a les ungles... I quan em vaig veure aquell cos tan prim amb els pits petits i amb el mugró espantat, vaig pensar una cosa egoista, que no tornaria a sentir-hi joia ni plaer, i que les persones ben mirat, érem ben poca cosa i que de vegades pensem que qui sap què som."