dilluns, 20 de desembre de 2010

Ana Karenina

-Mi opinión es ésta: la mujer es la piedra de toque esencial en la actividad del hombre. Es difícil amar a una mujer y hacer a la vez algo útil. Para ello hay un remedio: desviar el amor por ellas casándose. ¿Cómo te diría...? -agregó Serpujovskoy, al que le gustaba hacer comparaciones-. Espera, espera... Llevar un paquete en la mano y hacer a la vezz no es posible, pero sí lo es si te lo echas a la espalda. El matrimonio es así. Lo he visto cuando me he casado. Me sentí de pronto con las manos libres. Pero sin estar casado, y llevando ese fardo contigo, estás con las manos tan ocupadas que no puedes hacer nada de provecho...

dimecres, 15 de desembre de 2010

Morente

Arte en estado puro:
http://www.youtube.com/watch?v=SOUL80lm0dw
Gracias Morente por tu música, por tu arte que sale del alma y conecta directament con ella...Gracias morente por esta canción.
Ahí va nuestra canción Mireia, esta canción que tantas veces hemos cantado juntos y que disfrutamos en el primavera sound...y que nos llegaba hasta el fondo.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Fronteras

La frontera entre tu y yo
La frontera entre lo que digo y lo que hago
La frontera entre ellos y yo

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ama el arte en ti y no a ti en el arte

Amistat

Hi ha dones que no necessiten ni un heroi ni un amant apassionat, sinó un bon amic. Recorda-ho quan et facis gran: allunya't de les dones enamorades dels tirans, i entre les que busquen un home-amic intenta trobar no les que necessiten un amic perquè se senten una mica buides, sinó les que també desitgen omplir. I recorda que l'amistat entre una dona i un home és moltíssim més valuosa i extraordinària que l'amor: de fet l'amor és bastant rude i groller comparat amb l'amistat. L'amistat comporta delicadesa, acceptació, generositat, i un perfecte sentit de la mesura.

dijous, 30 de setembre de 2010

Conte hindú

Una vegada, fa molts anys, hi havia dos monjos que s'inflingien tota mena de càstigs i mortififacions. Entre d'altres, es van obligar a travessar a peu l'Índia, d'un extrem a l'altre. I també a mantenir un silenci total, a no dir ni una sola paraula ni en somnis, durant els anys que durés el viatge. Ni un so. Però un dia, quan passaven per les ribes d'un riu, van sentir una dona que demanava auxili perquè s'ofegava en el corrent. El més jove es va llençar a l'aigua sense dir res, es va carregar la dona a l'esquena fins arribar a la riba, la va deixar a la sorra en silenci i els dos ascetes van seguir el seu camí calladament. Vet aquí que, al cap de mig any, o d'un, de sobte el jove va preguntar al seu company: Diguem, creus que vaig pecar per haver carregat aquella dona a l'esquena? I el seu company li contestà amb una pregunta: Per què, encara l'hi portes?

divendres, 24 de setembre de 2010

Viatge

Des d'aquest final de desembre del 38, mai no he sortit d'aquí, llevat tal vegada de pensament. I ja no ho faré. No perquè Israel sigui una meravella, no és això, sinó perquè ara crec que tots els viatges són una gran estupidesa: l'únic viatge del qual no tornes amb les mans buides és del viatge interior. Allà no hi ha ni fronteres ni duanes, pots arribar fins a les estrelles més llunyanes. O caminar per indrets que ja no existeixen, anar a veure a persones que ja no hi són. Fins i tot entrar a llocs que mai no han existit i que tal vegada mai no podrien existir, però on jo m'hi trobo bé. O, al menys, no m'hi trobo malament.
el dolor es inevitable, el sufrimiento es opcional

diumenge, 5 de setembre de 2010

Vicent Andrés Estellès

PRIMERA SOLEDAD (fragment)
III

Nací en la misma cama donde ha muerto mi hija
-aún tenemos el mismo cuadro de San Antonio-
Esta misma mesita de noche y estas sillas.
La misma luna grande del armario ropero.
Fue aquí donde nací, entre estas mismas cosas.
Entre estas mismas cosas vino a morir mi hija.
En esa silla baja la mecía mi madre
llorando, sin creer que estuviese ya muerta.
En ese mismo espejo se miraba mi hija
en brazos de su madre: en la mesita estaba
vacío el vaso del último biberón:
en esa misma cama dejó un charquito de
sudor, la amortajaron. No se me olvidará.
(...)
A tientas voy, a tientas, con torpes manotazos.
Ya no me abro camino en un húmedo caos
de pelos y de sangre, de gritos y trilene.
Un clamor maternal me sube a la cabeza.
Acaso voy naciendo a la paternidad.
Acaso nazco a una manera de esperanza.

Ahora sí que soy padre. Amargamente padre.


TESTIMONI D'HORACI
XII
Penses en el pecat amb un espant recòndit.
Feia anys, feia segles que no ho pensaves. Brilla,
instantani, el pecat, amb un fulgor antic.
Una por infantil t'ha arraconat; intentes,
en va, cobrit-te els pits amb els braços, les mans.
És un espant remot, i és un instant només.
Ho saps, i veus el príncep, dalt els merlets, tot sol,
i cridaries, fort, però no pots cridar,
però no et pot oir, i agafes la cortina
bruscament amb la mà, ansiosament mires,
veus avançar la tarda, sents arribar la nit,
veus avançar la selva, lentament, implacable.
(De les Homílies d'Organyà)

dissabte, 14 d’agost de 2010

Una història d'amor i de foscor

La distància que el bon lector prefereix forjar durant la lectura d'una obra literària no és l'espai que hi ha entre el que està escrit i l'escriptor, sinó entre el que està escrit i ell mateix. Tu, lector, en lloc de preguntar: "És cert que, quan Dostoievski era estudiant va robar i assassinar vídues?", prova de posar-te en el lloc de Raskolnidov per sentir en la teva carn el terror, la desesperació i la perniciosa misèria combinada amb un orgull napoleònic, la megalomania, el deliri de la fam, de la soledat, de la passió, del cansament i del desig de morir, per fer una comparació (el resultat de la qual serà confidencial) no entre el personatge del relat i els escandols de la vida del escriptor, sinó entre el personatge del relat i el teu jo íntim, perillós, miserable, boig i criminal, la terrible criatura que sempre tanques al fons de la teva masmorra més fosca per tal que mai ningú no pugui presentir-ne l'existència, ni els teu pares, ni els teus ésser estimats, no fos cas que s'allunyessin espantats de tu com si fossi un monstres. Vet aquí que quan lletgeixes la història de Raskolnikov, si no ets un lector xafarder, sinó un bon lector, te'l pots endur cap endins, cap els teus soterranis, els teus foscos laberints, darrere les reixes, al fons de la masmorra, allà el podràs posar en contracte amb els teus monstres més vergonyants i abominables, i podràs comparar els monstres dostoievskians amb els teus que, a la vida quotidiana, mai no podràs comparar amb res perquè mai no els revelaràs a cap ésser vivent, ni tan sols en veu baixa, al llit, a l'orella del qui o de la qui comparteix el llit amb tu, no fos cas que a l'instant agafés el llençol per cobrir-se i fugís cridant de terror.
Així Raskolnikov podria endolcir un xic la vergonya i la soledat de la masmorra a la qual tots condemnem el nostre presoner interior per a tota la vida. Així els llibres t'alleujarien un xic la tragèdia dels teus secrets humiliants. No només a tu, amic meu, sinó a tots els que som una mica com tu. Cap persona és una illa, tots en som mitja, una peninsula envoltada gairebé per tots costats d'aigua negra i, no obstant això, unida a d'altres penínsules(...)
No preguntis si són fets reals. Si és el que li passa a l'autor. Pregunta't sobre tu mateix. I pel que fa a la resposta, guarda-la per a tu.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Benvinguts al circ del terror

Vivim en una societat de mentira. La política és un circ i nosaltres els espectadors enganyats d'aquesta història, d'aquesta època decadent, malvada, hipòcrita governada per representants del diable que han construït a partir del mal i de les seves creences una societat per engrandir les seves ànsies de poder, d'acumular, d'expulsar la seva merda sobre nosaltres, sobre el poble...fent mal si cal i oferint-nos a canvi consum, esglésies, partits de futbol, manifestacions patriòtiques....què trist saber que seguim alimentant cada dia aquesta mentira, que es disfressa de manifestacions i exaltacions que ens fan creure que decidim alguna cosa i es tracta simplement d'una morfina que ens manté inofensius per a ells: els que mouen els fils d'aquest món des de les seves poltrones (bancs, governs, grans empreses, esglésies).

dissabte, 3 de juliol de 2010

Ser gai a Hondures (part final del docu)

Cuando sali del armario
A vegades se'ns oblida que la realitat dels que són com nosaltres (dels que són como jo) et pot abocar a la mort més cruel i violenta en molts llocs d'aquest món inhumà que hem creat els humans...aquest món de pors, de cobards, en definitiva, de fills de puta...que no suporten la llibertat.

Mi padre y yo

Era algo que nunca había hecho antes y que a partir de entonces sólo he hecho a desgana y por cortesía si alguien me lo ha pedido. Es una forma de placer que rara vez me ha hecho gozar, en forma activa o pasiva, porque prefiero besar en los labios, y en la que nunca he sido hábil. Al parecer requiere cierta destreza técnica y hay que retraer los dientes, que, tal vez porque los míos son demasiado grandes o están dispuestos de manera irregular, siempre parecen estorbar. Con gente que no conozco muy bien me vuelvo más bien escrupuloso, pues temo que sean sucios o incluso tengan enfermedades, y he observado que los chicos normales que piden que se les dé esa forma de goce nunca se ofrecen ellos a su vez a administrarla. Se trata también en mi experiencia de un tipo de estimulación que normalmente desean los que están bastante agotados sexualmente; puede que produzca en ellos resultados más ràpidos que la masturbación, pero, aún así no son más rápidos, y estar prácticamente asfixiado durante diez minutos o más después de haber tenido ya mi propio orgasmo es algo que nunca me ha producido ningún placer.

dissabte, 26 de juny de 2010

Miamor.doc

Todo aquello que te preguntas merodea alrededor de un sentimiento. Los celos. Puedes hacer lo que quieras, o hurgar en el pasado cuanto gustes, porque éste ya no volverá. El presente es tuyo. Puedes hacer lo que desees de verdad. Yo también puedo. Qué delicadeza poderlo hacer. Qué secreto más sabio. Celos no se pluraliza: es celo. Es cuidado, diligencia, o el esmero que pone alguien en hacer algo. No me sirve la definición. Recelo de alguien, de que cualquier afecto o bien que disfrute o pretenda llegue a ser alcanzado por otro. Esto se acerca más. Pero sólo es una definición. Es el alma lo que importa y te lo dije hace años. Te dije:
-¿Sabes que no me importan los cuerpos?
-No te entiendo.
-Sí. Lo que deseo es un alma.
Idea trasnochada. Desechable. ¿Qué es un alma? El fondo de un pozo y su superficie. El resto del recorrido no importa. Un alma a estas horas, con tanto coñac encima. Un alma que me llame por teléfono. Qué risa.

diumenge, 9 de maig de 2010

Si vols fer de la teva vida un bri d'eternitat i restar lúcid fins en el cor del deliri, estima... Estima amb totes les teves forces, estima com si no sabessis fer res més, estima tant que facis enveja als prínceps i als déus..., perquè és en l'amor que tota lletjor descobreix una bellesa.
(Yasmina Khadra. "El que la nit deu al dia".)
...L'alumne agafat en falta mentenia el cap baix, escarlata de vergonya. "¿Per què, senyor Abdelkader, no ha fet els seus deures?". En no obtenir resposta, el mestre s'havia adreçat a la resta de la classe: "Algú pot dir-nos per què el senyor Abdelkader no ha fet els deures?". Sense aixecar el dit, Maurice havia contestat, perdut entre els altres: "Per què els moros són ganduls, senyor". La hilaritat que el comentari havia aixecat al seu voltant m'havia deixat desfet.
De tornada a casa, vaig anar directament a trobar l'oncle al seu despatx.
-¿És veritat que els moros són ganduls?
L'oncle va quedar sorprès per l'agressivitat del meu to.
Va deixar el llibre que estava llegint i el va girar cap a mi. El que va llegir en el meu rostre el va entendrir.
-Vine una mica aquí, fill meu -em va dir, obrint-me els braços.
-No... Vull saber si és veritat. ¿Són ganduls, el moros?
El meu oncle es va agafar la barbeta entre el polze i l'índex observant-me. Era un moment greu. Em devia explicacions.
Després d'haver reflexionat, es va plantar davant meu i em va dir:
-No som ganduls. Senzillament, ens prenem temps per viure. Aquest no és el cas dels occidentals. Per a ells, el temps és or. Per a nosaltres, el temps és una cosa que no té preu. Un got de te és suficient per a la nostra felicitat, mentre que per a ells cap joia no és suficient. Tota la diferència és aquí, fill meu.
No vaig tornar a adreçar la paraula a Maurice, i el vaig deixar de témer.

dissabte, 8 de maig de 2010

En efecto, no conozco otro criterio para juzgar la belleza de un acto, de un objeto o de un ser, que el canto que suscita en mi y que traduzco en palabras para comunicároslo: es el lirismo. Si mi canto era bello, si os ha trastornado, ¿osaréis decir que aquello que lo ha inspirado es vil? Podréis pretender que existen desde hace mucho tiempo palabras encargadas de expresar las actitudes más soberbias, y que a ellas recurro para que la más insignificante parezca soberbia. Puedo responder que mi emoción exigía exactamente esas palabras y que éstas acuden de manera completamente natural a servirla. Llamad entonces, si vuestra alma es mezquina insconsciencia al movimiento que lleva al niño de quince años al delito o al crimen, yo le doy otro nombre. Porque se necesita una frescura altanera y una hermosa osadía para oponerse a una sociedad tan fuerte, a las instituciones más severas, a leyes protegidas por una policía cuya fuerza consiste tanto en el miedo fabuloso, mitológico e informe que se instala en el alma de los niños, como en su organización.

dijous, 25 de març de 2010

llibertat????

El contrari de lliure és ocupat

dimecres, 24 de març de 2010

Diari d'un fotògraf. Bram, 1939

Comença el cinqué mes d'exili. Fins quan durarà? Es fa molt llarg, això. Al principi, quan estava a Argelers creia que seria per poc temps. Tenia fe que el ministeri se'n preocuparia de la nostra situació i ens trauria tot seguit. Vaig desenganyar-me ràpidament i ho vaig ratificar en ser traslladats a aquest camp (Bram)... Cada dia que passa en aquesta presó (no es pot dir pas camp de refugiats com porta el nom) la desesperació és més gran. Hi ha vertaders casos. Homes normals a l'arribada a França, molts, la majoria, potser un 70%, han degenerat mentalment. He pogut comprovar-ho. Tot influeix, ací. La manca de notícies de la família que no s'ha pogut cercar a França. No saber res de la muller, ni dels fills, pares, germans que resten a Espanya. Les notícies que arriben de la fam que s'hi passa, de les persecucions, els assassinats, els engarjolaments, sous petits, la vida cara, etc. Ací, les pressions que es fan a les dones perquè tornin a Franco, segrestaments, mals tractes, menyspreu, etc. Es manifesten, aquests casos de trastocament, de les més diverses formes. Es veu l'home que s'aparta de totthom, solitari sempre, ficat en les seves cabòries, parlant sol, gesticulant(...)Als rostres, s'hi dibuixen marcadament els trets de sofriment. Per la nit, somnien a grans veus. El descans no és tal. Molts es lleven i continuen passejant a fora de la barraca(...)Es toquen les coses més absurdes. Alguns es fan tallar el cabell fent-se una creu rapada al zero. D'altres s'afaiten mitja cara, només. Els acudits més obscens es representen per mitjà de formes diferents. D'altres, els agafa per estar tot el dia discutint pel sol fet de fer-ho. Els més s'han tornat vehements. En comptes de portar una conversa, una discussió, en termes normals, posen immediatament el crit al cel... i no acabaria mai. Són tants i tants els casos!

dimecres, 17 de març de 2010

Anouar Brahem y Yosef Koudelka

Musicón de Anouar Brahem y fotografías de Yosef Koudelka, fotógrafo Checoslovaco, 1938, que dejó su carrera de ingeniero aeronáutico por plasmar la vida del pueblo Rroma, Gitanos del este y oeste de Europa (años 60). Publicó de forma anónima las fotografías de la invasión Rusa de Checoslovaquia 1968. Sus temas de trabajo han sido, el teatro, los gitanos, los exiliados (1970´1990) y Caos (donde expone desde su punto de vista el daño que el hombre le ha causado a la naturaleza). http://www.youtube.com/watch?v=F_XS4ayjTQU

dilluns, 15 de març de 2010

divendres, 12 de març de 2010

Kertész

Un fragment de Liquidación de Imre Kertész:
He observado que en los escritores, en los verdaderos escritores, esta mirada registra de forma imparcial e insobornable hasta los acontecimientos que más los ponen a prueba tanto emocional como físicamente, mientras que su otra personalidad, la cotidiana, como quien dice, se funde por completo con estos hechos tal como le ocurre a todo quisque. Me atrevería a afirmar que el talento literario no es más, al menos en parte, que esta mirada impávida, esta extrañeza que luego se puede poner en palabras...
Vaig decidir crear un blog llegint el blog de epineuraska.blogspot.com, que parlava de Kertész, vaig adonar-me llegint els fragments que tan encertadament ens proposa neuraska que havia llegit una novel.la de Kertész, Liquidación, i tot aquest cúmul de circumstàncies m'ha fet decidir-me a crea aquest blog...no sé amb quines intencions, però bàsicament per posar-me les pil.les amb el tema TIC...