diumenge, 5 de setembre del 2010

Vicent Andrés Estellès

PRIMERA SOLEDAD (fragment)
III

Nací en la misma cama donde ha muerto mi hija
-aún tenemos el mismo cuadro de San Antonio-
Esta misma mesita de noche y estas sillas.
La misma luna grande del armario ropero.
Fue aquí donde nací, entre estas mismas cosas.
Entre estas mismas cosas vino a morir mi hija.
En esa silla baja la mecía mi madre
llorando, sin creer que estuviese ya muerta.
En ese mismo espejo se miraba mi hija
en brazos de su madre: en la mesita estaba
vacío el vaso del último biberón:
en esa misma cama dejó un charquito de
sudor, la amortajaron. No se me olvidará.
(...)
A tientas voy, a tientas, con torpes manotazos.
Ya no me abro camino en un húmedo caos
de pelos y de sangre, de gritos y trilene.
Un clamor maternal me sube a la cabeza.
Acaso voy naciendo a la paternidad.
Acaso nazco a una manera de esperanza.

Ahora sí que soy padre. Amargamente padre.


TESTIMONI D'HORACI
XII
Penses en el pecat amb un espant recòndit.
Feia anys, feia segles que no ho pensaves. Brilla,
instantani, el pecat, amb un fulgor antic.
Una por infantil t'ha arraconat; intentes,
en va, cobrit-te els pits amb els braços, les mans.
És un espant remot, i és un instant només.
Ho saps, i veus el príncep, dalt els merlets, tot sol,
i cridaries, fort, però no pots cridar,
però no et pot oir, i agafes la cortina
bruscament amb la mà, ansiosament mires,
veus avançar la tarda, sents arribar la nit,
veus avançar la selva, lentament, implacable.
(De les Homílies d'Organyà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada