Una història d'amor i de foscor

La distància que el bon lector prefereix forjar durant la lectura d'una obra literària no és l'espai que hi ha entre el que està escrit i l'escriptor, sinó entre el que està escrit i ell mateix. Tu, lector, en lloc de preguntar: "És cert que, quan Dostoievski era estudiant va robar i assassinar vídues?", prova de posar-te en el lloc de Raskolnidov per sentir en la teva carn el terror, la desesperació i la perniciosa misèria combinada amb un orgull napoleònic, la megalomania, el deliri de la fam, de la soledat, de la passió, del cansament i del desig de morir, per fer una comparació (el resultat de la qual serà confidencial) no entre el personatge del relat i els escandols de la vida del escriptor, sinó entre el personatge del relat i el teu jo íntim, perillós, miserable, boig i criminal, la terrible criatura que sempre tanques al fons de la teva masmorra més fosca per tal que mai ningú no pugui presentir-ne l'existència, ni els teu pares, ni els teus ésser estimats, no fos cas que s'allunyessin espantats de tu com si fossi un monstres. Vet aquí que quan lletgeixes la història de Raskolnikov, si no ets un lector xafarder, sinó un bon lector, te'l pots endur cap endins, cap els teus soterranis, els teus foscos laberints, darrere les reixes, al fons de la masmorra, allà el podràs posar en contracte amb els teus monstres més vergonyants i abominables, i podràs comparar els monstres dostoievskians amb els teus que, a la vida quotidiana, mai no podràs comparar amb res perquè mai no els revelaràs a cap ésser vivent, ni tan sols en veu baixa, al llit, a l'orella del qui o de la qui comparteix el llit amb tu, no fos cas que a l'instant agafés el llençol per cobrir-se i fugís cridant de terror.

Així Raskolnikov podria endolcir un xic la vergonya i la soledat de la masmorra a la qual tots condemnem el nostre presoner interior per a tota la vida. Així els llibres t'alleujarien un xic la tragèdia dels teus secrets humiliants. No només a tu, amic meu, sinó a tots els que som una mica com tu. Cap persona és una illa, tots en som mitja, una peninsula envoltada gairebé per tots costats d'aigua negra i, no obstant això, unida a d'altres penínsules(...)

No preguntis si són fets reals. Si és el que li passa a l'autor. Pregunta't sobre tu mateix. I pel que fa a la resposta, guarda-la per a tu.