dimecres, 24 de març de 2010

Diari d'un fotògraf. Bram, 1939

Comença el cinqué mes d'exili. Fins quan durarà? Es fa molt llarg, això. Al principi, quan estava a Argelers creia que seria per poc temps. Tenia fe que el ministeri se'n preocuparia de la nostra situació i ens trauria tot seguit. Vaig desenganyar-me ràpidament i ho vaig ratificar en ser traslladats a aquest camp (Bram)... Cada dia que passa en aquesta presó (no es pot dir pas camp de refugiats com porta el nom) la desesperació és més gran. Hi ha vertaders casos. Homes normals a l'arribada a França, molts, la majoria, potser un 70%, han degenerat mentalment. He pogut comprovar-ho. Tot influeix, ací. La manca de notícies de la família que no s'ha pogut cercar a França. No saber res de la muller, ni dels fills, pares, germans que resten a Espanya. Les notícies que arriben de la fam que s'hi passa, de les persecucions, els assassinats, els engarjolaments, sous petits, la vida cara, etc. Ací, les pressions que es fan a les dones perquè tornin a Franco, segrestaments, mals tractes, menyspreu, etc. Es manifesten, aquests casos de trastocament, de les més diverses formes. Es veu l'home que s'aparta de totthom, solitari sempre, ficat en les seves cabòries, parlant sol, gesticulant(...)Als rostres, s'hi dibuixen marcadament els trets de sofriment. Per la nit, somnien a grans veus. El descans no és tal. Molts es lleven i continuen passejant a fora de la barraca(...)Es toquen les coses més absurdes. Alguns es fan tallar el cabell fent-se una creu rapada al zero. D'altres s'afaiten mitja cara, només. Els acudits més obscens es representen per mitjà de formes diferents. D'altres, els agafa per estar tot el dia discutint pel sol fet de fer-ho. Els més s'han tornat vehements. En comptes de portar una conversa, una discussió, en termes normals, posen immediatament el crit al cel... i no acabaria mai. Són tants i tants els casos!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada