diumenge, 9 de maig de 2010

...L'alumne agafat en falta mentenia el cap baix, escarlata de vergonya. "¿Per què, senyor Abdelkader, no ha fet els seus deures?". En no obtenir resposta, el mestre s'havia adreçat a la resta de la classe: "Algú pot dir-nos per què el senyor Abdelkader no ha fet els deures?". Sense aixecar el dit, Maurice havia contestat, perdut entre els altres: "Per què els moros són ganduls, senyor". La hilaritat que el comentari havia aixecat al seu voltant m'havia deixat desfet.
De tornada a casa, vaig anar directament a trobar l'oncle al seu despatx.
-¿És veritat que els moros són ganduls?
L'oncle va quedar sorprès per l'agressivitat del meu to.
Va deixar el llibre que estava llegint i el va girar cap a mi. El que va llegir en el meu rostre el va entendrir.
-Vine una mica aquí, fill meu -em va dir, obrint-me els braços.
-No... Vull saber si és veritat. ¿Són ganduls, el moros?
El meu oncle es va agafar la barbeta entre el polze i l'índex observant-me. Era un moment greu. Em devia explicacions.
Després d'haver reflexionat, es va plantar davant meu i em va dir:
-No som ganduls. Senzillament, ens prenem temps per viure. Aquest no és el cas dels occidentals. Per a ells, el temps és or. Per a nosaltres, el temps és una cosa que no té preu. Un got de te és suficient per a la nostra felicitat, mentre que per a ells cap joia no és suficient. Tota la diferència és aquí, fill meu.
No vaig tornar a adreçar la paraula a Maurice, i el vaig deixar de témer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada