La tarda moria dolçament. El sol, a punt de tombar la carena, coronava d'àuries resplendors el cim de les muntanyes. El poble fumava en el fons de la vall, arrupit en la verda rialla del camp i de les hortes. Esquelles llunyanes de ramats invisibles sonaven en les clapes dels boscos ja ombrius, amb una mena de ressó allargassat, mig de cristall mig d'aigua. I en aquella gran calma del capvespre, el rector baixava la costa lentament, dolorit el cor de les inútils tragèdies que posa en la vida la cega supèrbia dels homes.
Magnífica novel.la!
ResponElimina