divendres, 22 de febrer del 2013

L'Odissea d'Homer


Una de les lectures més excitants que he fet últimament ha estat l'Odissea en la fantàstica traducció de Joan Francesc Mira. La traducció està feta en versos hexàmetres que transmeten la musicalitat del poema de principi a fi, li donen vivacitat i et permeten seguir la història. La seua lectura m'ha portat (transportat) a un viatge per les aigües del mediterrani, les descripcions dels llocs i dels paisatges, la llum mediterrània. A la mitologia grega, en les referències als déus i deesses gregues, Atenea que té un paper principal guiant i ajudant a Ulisses i Posidó que li va posant entrebancs. A més a més llegir l'Odissea és llegir una novel.la d'aventures: la famosa escena de les sirenes, el monstres (el Cíclop, els lotòfags, Caribdis i Escil.la, la illa del sol,...), Circe enganyant a Ulisses i convertint els seus homes en porcs, l'arribada d'Ulisses al país dels feacis després de naufragar i totalment salvatjat, en una escena amb una sutilesa eròtica estupenda, on es troba a Nausica en el riu...Penèlope esperant l'arribada del home mentre va enganyant als pretendents i Telèmac que iniciarà el seu propi viatge en busca del pare, abandonant la seua infantesa. Una història que ens remet a moltes novel.les posteriors, pel.lícules on el viatge té un significat de procés de vida, de maduració, i el retorn a la llar. L'hospitalitat que és la raó de ser del poema, Ulisses és rebut en tots els llocs amb ofrenes i menjar, tret d'alguns llocs on l'ataquen, generalment llocs on no hi ha la condició humana de l'hospitalitat. L'hoste com la persona que et porta saviesa i notícies del món, potser un enviat dels déus. I els pretendents de Penèlope que abusant de l'hospitalitat acabaran morint en mans del gran arquer Ulisses. Recomane aquesta traducció per la seua vitalitat i capacitat de portar-te per la història des de la primera plana fins l'última. Un vertader plaer pels sentits i per l'esperit.

"Plora pel teu trist destí, sotmés a una dura vellesa.
Jo, igualment, he patit amb la mort el destí que em tocava:
no fou l'experta disparadora qui, dins de ma casa,
em va matar encertant-me amb els trets de les dolces sagetes,
ni va agafar-me cap malaltia d'aquelles que solen
arrabassar-nos la vida amb la dura feblesa dels cossos.
Fou l'enyorança per tu, gran Ulisses, i fou també l'ànsia
i la tendresa allò que em llevà la dolçor de la vida."

Cant XI (Ulisses ha baixat a l'hades i es troba amb sa mare)

2 comentaris:

  1. "Fou (...) l'ànsia i la tendresa allò que em llevà la dolçor de la vida". Sembla contradictori, però no ho és.

    ResponElimina
  2. Tinc moltes ganes de llegir-lo aquest llibre... N'has parlat tant que s'ha tornat imprescindible abans de marxar!! :)

    ResponElimina